Els hàmsters són petits rosegadors crepusculars-nocturns, que solen passar la major part del dia dormint. Existeixen moltes espècies de hàmsters, encara que només unes poques se solen trobar com a mascotes en captivitat. Les més populars són el hàmster daurat o siri  (Mesocricetus auratus), el hàmster nan rus (Phodopus sungorus) i el hàmster de Rovorovski (Phodopus rovorovskii). L’esperança de vida mitjana dels hàmsters és més aviat curta, al voltant dels 2 – 3 anys.

Tot i la seva mida petita i de la idea generalitzada que resulten fàcils de mantenir, cal conèixer les seves necessitats per proporcionar-los unes bones condicions.

Alimentació

Els hàmsters en llibertat són animals omnívors i encara que s’alimenten principalment de llavors, nous, plantes i fruites, ocasionalment també poden menjar alguns insectes. En captivitat convé oferir-los una dieta tan variada com sigui possible, però seguint sempre unes pautes:

• Pinso: Hi ha aliments específics en el mercat en forma de  pellets o grànuls extrusionats per hàmsters que, si són d’una bona marca, proporcionen una dieta òptima a la mascota. La composició de cada pellet o grànul és la mateixa, i això fa que l’animal no pugui seleccionar el menjar i que la dieta que ingereixi sigui més equilibrada. Per desgràcia, no es troben amb facilitat en els comerços i si no s’acostuma als animalets de joves al seu consum, pot ser més difícil fer-ho d’adults. Com a opció alternativa al pinso, molts establiments ofereixen menjar per hàmster a base de barreges de llavors, el problema d’aquest tipus de preparats és que els animals seleccionen, i consumeixen només els ingredients que els resulten més apetitosos (sovint, les pipes de gira-sol que són massa riques en greixos), derivant en dietes desequilibrades. A més, les barreges de llavors són riques en greixos però deficients en vitamines i minerals. En el cas de no tenir opció al pinso, es pot buscar una barreja de llavors de qualitat, que contingui més de deu tipus de llavors diferents, i afegir-hi mill i escaiola en el cas que no en tingui. Una vegada obert l’envàs de llavors, convé guardar la barreja en un pot de vidre tancat hermèticament, protegit de la llum i en un lloc fresc perquè l’aliment es conservi millor.

• Verdura i fruita fresca: Les verdures no han d’excedir el 10% del total de la dieta. Així doncs, es poden oferir cada dia, però en petites quantitats (per exemple, pastanaga, bròquil, endívies, col, bledes, escarola, api, espinacs, etc.). Una o dues vegades per setmana també se’ls pot oferir petites quantitats de fruita, però sempre vigilant perquè no s’engreixin massa. Les fruites que solen acceptar bé són la poma, la pera, les maduixes, el raïm, els albercocs i les cireres, encara que convé anar variant-les regularment perquè consumeixin diferents tipus de vitamines.

• Proteïna animal: Com s’ha mencionat anteriorment, els hàmsters en llibertat consumeixen algun insecte de forma ocasional. En captivitat, per suplir aquesta part de la dieta se’ls pot donar de tant en tant algun complement de proteïna animal com, per exemple, un trosset de carn cuita, una boleta de pinso de gos o de gat, un trosset de formatge fresc sense sal o una mica de clara d’ou dur. Als hàmsters russos i Rovorovski se’ls hi pot donar un cop a la setmana; als daurats o siris és suficient si es fa un cop al mes.

L’aigua ha d’estar sempre disponible i renovar-se regularment cada 24 h. Els abeuradors d’ampolla són els més idonis, ja que eviten que l’aigua es bolqui o s’embruti. Quan fem el canvi d’aigua, convé comprovar que l’abeurador no està obstruït.

No s’ha de canviar mai de forma brusca l’alimentació d’un hàmster perquè pot desencadenar problemes digestius. No és estrany observar que l’animal begui menys aigua quan consumeixi vegetals i verdures fresques, perquè l’obtenen d’aquests aliments.

Manteniment

Hi ha una gran varietat de gàbies disponibles al mercat, d’una planta o diversos nivells, de plàstic o bé de metall, etc. Sempre és millor escollir la més espaiosa per permetre a l’animal moure’s amb llibertat. Opcionalment, es poden fer servir aquaris de vidre rectangulars com a habitatge, que en tenir les parets altes, eviten que l’animal es pugui escapar. El problema dels aquaris és que ofereixen poca ventilació, i poden afavorir l’aparició de problemes respiratoris.

És important treure l’animal de la gàbia perquè faci exercici, almenys unes horetes al dia, especialment si la gàbia és petita. Quan surtin de la gàbia ha d’estar sempre vigilat, per evitar accidents com mossegar cables elèctrics, atacs de gossos o gats, caigudes, etc.

Convé tenir-los sempre en una zona de temperatura controlada, ja que si la temperatura ambiental baixa dels 10-15ºC realitzen una pseudohibernació i alguns poden arribar a morir. També cal evitar deixar-los exposats a ple sol durant molt de temps o dins d’un vehicle sense ventilació perquè poden patir cops de calor.

Com a substrat de la gàbia es pot utilitzar fenc, palla, sorra vegetal o aglomerat de paper reciclat. Els substrats que poden aixecar pols com la sorra de gat, les serradures en pols o els encenalls de fusta estan desaconsellats, ja que poden provocar irritacions oculars i respiratòries. Preferiblement, s’ha de posar substrat en abundància perquè puguin excavar túnels com ho farien a la natura.

Algunes gàbies tenen túnels de plàstic perquè juguin, però també podem posar-li troncs buits o el cartó del paper de bany o de cuina perquè els facin servir com a amagatall. És important que disposin d’un niu on amagar-se i refugiar-se, com caixes de fusta o troncs perquè puguin descansar durant el dia. Com a material per fer el niu no s’ha de fer servir cotó o d’altres fibres artificials, ja que els poden produir constricció i gangrena a les potes, i obstruccions digestives si les ingereixen. La palla i el fenc resulten materials idonis perquè l’animal els podrà manipular al seu gust, i si se’ls mengen, els poden digerir.

Les menjadores han de ser recipients de material resistent (ceràmica, alumini o plàstic) i situats a nivell del terra per un fàcil accés de l’animal. És preferible que siguin una mica pesats per evitar que puguin tombar-los amb facilitat.

Alguns animals solen amagar menjar en diferents racons de la gàbia, sobretot al niu, i convé no retirar-lo del tot perquè l’animal se senti tranquil al seu territori. El que sí que cal treure sempre ésel menjar que es pugui fer malbé i hagin amagat, per evitar que se’l puguin menjar al cap d’uns dies en males condicions.

Comportament

La majoria d’espècies de hàmsters són territorials i d’hàbits solitaris i no solen conviure bé amb altres congèneres dins la mateixa gàbia. Els hàmsters siris solen ser molt agressius amb altres hàmsters de la seva mateixa espècie, arribant a provocar-se ferides importants. Els hàmsters russos i Rovorovski  també solen ser-ho tot i que alguns poden arribar a conviure si les gàbies són molt espaioses.

Els hàmsters solen ser animals dòcils amb els humans, però a vegades poden mossegar si no estan acostumats al fet que els manipulin. Sempre hi ha individus que resulten més agressius que d’altres, tot i que amb el temps i paciència es poden adaptar.

Les femelles reproductores, per evitar que abandonin les cries o que les puguin matar, cal separar el mascle, posar la gàbia en un lloc tranquil i oferir-los un bon cau o amagatall. També és recomanable abstenir-se de manipular la mare o les cries fins que tinguin aproximadament un mes.

Salut i patologies

Els hàmsters presenten unes bosses a la cara interna de les seves galtes anomenades abaçons, les quals utilitzen per transportar aliments, i en cas de necessitat també a les cries petites. No és d’estranyar veure al hàmster amb les galtes inflades plenes de menjar de forma puntual, o que les comenci a buidar quan l’agafem per la pell de la nuca. Si més no, les galtes constantment inflades poden indicar algun problema.

El hàmster daurat o siri presenta unes glàndules sebàcies a la pell en ambdós costats de la zona lumbar. Són de color marró fosc o negre, i a vegades els propietaris les confonen amb patologies de la pell. Aquestes glàndules estan més marcades en els mascles i són més evidents durant l’època de reproducció. Per altra banda, els hàmsters russos i Rovorovski presenten una glàndula sebàcia a la zona central del ventre que té forma arrodonida i que produeix una secreció serosa de color marró torrat. No s’ha de confondre amb una ferida, però cal controlar que no s’obstrueixi i s’hi acumuli secreció en excés.

Les femtes dels hàmsters han de ser compactes, de la mida d’un gra d’arròs, aproximadament, si són toves o té diarrea, convé no esperar i acudir al veterinari. Igualment, si el hàmster es mostra inquiet i no vol menjar és important portar-lo al veterinari abans de 24 h, ja que no tenen gaires reserves energètiques i fàcilment poden patir danys irreversibles.

La mida dels testicles dels mascles pot augmentar notablement durant l’època de zel, i no és d’estranyar observar-los la zona ano-genital. Les femelles, durant el període reproductor, produeixen de forma natural una secreció per la vulva d’aspecte lletós que es podria confondre amb pus.

Els hàmsters, a causa de la seva curta vida tenen amb freqüència tumors a partir dels dos anys. No s’ha d’esperar que creixin els tumors per portar-los al veterinari, perquè la seva extirpació quirúrgica pot resultar més complicada, així com la seva recuperació postquirúrgica.

S’aconsella portar al hàmster al veterinari especialista al cap de poc temps d’haver-lo adquirit, perquè pugui examinar-lo, desparasitar-lo i confirmar si es troba en bon estat de salut. Posteriorment, és recomanable realitzar una revisió anual per confirmar que gaudeix de bona salut, i poder prevenir patologies i anticipar-se a la seva aparició. 

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte manteniment i alimentació bàsics dels hàmsters. Per a més informació acudeixi al nostre centre.