L’Eriçó

Els eriçons són petits mamífers insectívors, nocturns i solitaris. L’espècie d’eriçó més habitual com a animal de companyia és l’eriçó pigmeu africà, també anomenat eriçó de quatre dits o de ventre blanc (Atelerix albiventris). Aquests eriçons són originaris de les estepes i sabanes d’Àfrica central i de l’Est. Tenen una esperança de vida d’uns 3-5 anys. El seu pes a l’edat adulta sol estar entre 250 g i 500 g. Una altra espècie que es pot trobar com a mascota és l’eriçó egipci o eriçó orellut (Hemiechinus auritus), tot i que són menys freqüents. Tenen una mida lleugerament superior als anteriors i una esperança de vida similar. En 2013 es va publicar un reial decret (BOE 630/2013) que prohibeix la tinença d’aquestes espècies d’eriçons com a mascotes, per tractar-se d’espècies exòtiques potencialment invasores. Només és possible tenir aquestes espècies si van ser adquirides prèviament a la publicació d’aquesta llei.

Existeixen dues espècies d’eriçons autòctons a Espanya, que són l’eriçó europeu (Erinaceus europaeus) i l’eriçó clar (Erinaceus algirus), encara que tampoc es poden tenir legalment com mascotes per tractar-se de fauna silvestre.

Alimentació

Els eriçons són animals omnívors i encara que en llibertat s’alimenten de caragols, llimacs, escorpins, aranyes, escarabats,cucs de terra, grills i larves, també poden incorporar a la dieta petits vertebrats (llangardaixos, ous, granotes…) carronya i material vegetal. El mercat espanyol no ofereix actualment cap pinso ideal per a l’alimentació i manteniment d’eriçons, i s’ha de recórrer a diversos aliments per aconseguir una dieta correcta per aquestes espècies. La dieta d’un eriçó en captivitat hauria d’estar formada per:

• Pinso extrusionat: El pinso amb la composició nutricional més semblant a la dieta d’un eriçó seria un pinso de gat de gamma alta i ric en fibra (pinso per gat esterilitzat o pinso light per gats obesos). Aquest pinso es pot deixar a lliure disposició en animals en creixement o femelles gestants / lactants, però per animals adults convé sempre limitar la quantitat (2 cullerades soperes/dia/animal), i retirar les restes si queden passades unes hores.

• Insectes i complements de proteïna animal: És aconsellable proporcionar-los 3-5 insectes/setmana. Els insectes són una bona font de proteïna animal i quitina, i a més aporten enriquiment ambiental a l’animal, el qual s’entreté caçant-los. És fonamental alimentar bé els insectes abans de donar-los a l’eriçó, perquè el que consumeixi l’insecte, serà consumit després per l’eriçó. Els insectes més recomanats són els grills de sabana (Gryllus assimilis) i les paneroles argentines (Blaptica dubia) perquè tenen un nivell mitjà-baix de greix i una bona proporció de calci/fòsfor. Cal anar amb compte amb els cucs i les larves perquè solen ser rics en greixos. Altres complements de proteïna animal que es poden donar als eriçons en petites quantitats (1-2 cops/setmana) son pollastre cuit, formatge fresc sense sal, ou dur… No es recomana donar-los carn crua, ja que pot ser una via de transmissió de malalties.

• Fruites i verdures: Una petita part de la dieta (15%) hauria d’estar formada per fruites i verdures. Molts eriçons es poden mostrar reticents a menjar-les de bon començament, però si es barregen amb el pinso i es limita la quantitat de pinso acaben menjant-se-les.

L’aigua neta ha d’estar disponible permanentment. Els abeuradors d’ampolla són els més adequats. No s’aconsella l’ús de plats per donar-los aigua, perquè s’embruta fàcilment i els bolquen deixant tot el substrat humit. Els eriçons toleren molt malament els canvis de dieta, i per això és aconsellable acostumar-los de petits a una dieta variada. Qualsevol canvi en la dieta ha de fer-se de manera gradual per evitar problemes digestius.

Manteniment

Els eriçons són animals d’hàbits nocturns, dormen durant el dia i s’activen al vespre per menjar i relacionar-se. Alguns exemplars, amb el temps es poden acostumar a estar actius durant el dia encara que no és el més habitual.

La temperatura òptima de manteniment dels eriçons africans és de 25-30 ºC. A l’hivern se’ls ha de proporcionar una font de calor, perquè si la temperatura baixa dels 17ºC, podrien entrar en hibernació i morir en el procés, perquè aquestes espècies africanes no hi estan acostumades. D’altra banda, si la temperatura puja per sobre els 32ºC, poden quedar letàrgics i fer estivació. Per evitar problemes, és preferible allotjar aquestes espècies d’eriçons en zones interiors on es controli la temperatura.

La mida mínima de la gàbia hauria de ser 90 x 60 cm. per un animal. Són animals molt actius i al seu hàbitat passen gran part de la nit caminant buscant aliment. En captivitat se’ls ha de proporcionar espai per moure’s (es poden posar gàbies amb diversos nivells, rodes  de fer exercici com les dels hàmsters però per eriçons) i deixar-los sortir cada dia per moure’s i interaccionar amb ells. Després de treure’ls per casa, convé revisar les potes i mirar que no se’ls hagi quedat fils o cabells enganxats perquè podrien causar ferides i talls de circulació amb necrosi de l’extremitat.

Les gàbies més emprades per eriçons solen ser les de rosegadors (base de plàstic amb reixa a la part superior), i ofereixen l’avantatge d’una bona ventilació i neteja fàcil, però d’altra banda no mantenen bé la temperatura. Alguns propietaris prefereixen allotjar-los en aquaris que mantenen millor la temperatura, però amb escassa ventilació, amb el risc de facilitar l’aparició de problemes respiratoris.

El substrat per la gàbia ha de ser absorbent, sense olor ni polsegós. Els més aconsellats són els aglomerats de fusta o de paper reciclat i convé posar-ne un bon gruix perquè puguin excavar si els ve de gust. No s’aconsella utilitzar sepiolita (sorra de gat), sorra ni serradures. Diàriament, s’haurien de retirar les femtes i orina perquè fan una olor forta i a més solen passar-hi per sobre, les escampen i desenvolupen infeccions a la pell. Si se’ls donen teles per a fer el niu, cal vigilar molt que no es desfilin, perquè els fils poden quedar enrotllats a les potes, causant necrosis de la pota i ferides profundes. És preferible proporcionar-los materials naturals per a fer el niu, com fenc o palla.

Com passen el dia dormint, se’ls ha de proporcionar alguna caixa o niu on puguin amagar-se i descansar. Durant el dia no s’han de posar en una habitació fosca, perquè si no acaben per no distingir el dia de la nit. Als eriçons no els sol agradar els banys, i en cas que s’hagi de fer és preferible en una galleda amb aigua tèbia i poca profunditat, i després eixugar-lo bé amb una tovallola.

Comportament

Els eriçons solen ser animals tímids, i quan tenen por o estan enfadats s’enrosquen com una pilota exposant les pues, com a defensa. Com a advertiment quan estan enfadats fan petits esbufecs. Rarament mosseguen, i només ho fan quan se senten acorralats i no se’ls deixa tranquils. Els eriçons egipcis mosseguen amb més facilitat que els pigmeus africans. És normal que al principi d’adquirir un eriçó, s’enrosqui i si no està acostumat al tracte amb humans. Amb temps i paciència, sense forçar-los, van reconeixent l’olor del seu propietari i es van deixant tocar.

Els eriçons són territorials i no toleren bé la presència d’altres eriçons al seu territori, per això és aconsellable no mantenir més d’un animal al mateix recinte. En cas de posar més d’un animal en un espai reduït, de segur apareixeran baralles.

Hi ha un comportament en els eriçons anomenat autoungiment que pot espantar alguns propietaris la primera vegada que el veuen. L’autoungiment el realitzen quan oloren algun objecte amb olor característica, el mosseguen repetidament, produeixen abundant saliva i se l’escampen pel cos. Es desconeix la funcionalitat real d’aquest comportament a la natura, però es creu que pot servir per camuflar-se a l’ambient, o dissuadir els depredadors utilitzant  substàncies tòxiques per ungir-se.

Salut i patologies

És recomanable fer una visita al veterinari especialista després de la seva adquisició i posteriorment un mínim d’una visita anual per a fer un examen complet de l’animal i avaluar el seu estat de salut. En aquestes visites el veterinari pot assessorar el client sobre quins productes emprar per desparasitar a l’animal, i en quina dosi i freqüència.

Si no desgasten prou les ungles, s’han de tallar abans que se’ls hi clavin als peus. Les ungles es poden retallar periòdicament al veterinari o inclús a casa per part del propietari. Si el propietari no ho ha fet prèviament, és aconsellable que demani al veterinari que li ensenyi com fer-ho. El tall s’ha de fer sempre amb compte i vigilant de no tallar la part rosa de dins l’ungla, ja que això els causaria dolor i sagnat abundant.

Els eriçons tenen tendència a l’obesitat per culpa de dietes massa riques en greixos i energia, a més de la falta d’exercici. La obesitat pot fer els eriçons més susceptibles de patir malalties com lipidosi hepàtica, pododermatitis, problemes cardiovasculars, etc. Per aquest motiu és imprescindible donar una dieta correcta en les mesures adients, a més de fomentar l’exercici.

Les patologies uterines i ovàriques són molt habituals en femelles d’eriçó, per aquesta raó s’aconsella la seva esterilització preventiva entre els 6 i 12 mesos d’edat.

Els eriçons poden ser portadors de Salmonella spp. en el seu tracte digestiu, i escampar-la amb les femtes per la gàbia i la casa, sobretot quan les trepitgen. Per aquesta raó, no han de tenir mai accés a zones on es preparen aliments i convindrà prendre mesures higièniques bàsiques (rentar-se bé les mans amb aigua i sabó després d’entrar en contacte amb ells o amb les seves dejeccions, no deixar-los pujar al sofà o al llit…) per evitar que els humans es puguin infectar. Les persones amb un sistema immunitari dèbil (nens, persones d’edat avançada, pacients immunodeprimits…) han d’extremar aquestes precaucions.

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte manteniment i alimentació bàsics dels eriçons, per a més informació acudeixi al nostre centre.