Faq’s (preguntes freqüents)
En aquesta secció poden trobar algunes de les preguntes més freqüents que ens realitzen els clients juntament amb les nostres respostes. Faci clic en qualsevol de les preguntes per mostrar la resposta completa.
Perquè aconsellem sedar o anestesiar als animals per a alguns procediments?
És freqüent que aconsellem als propietaris que acudeixen al nostre centre la realització de determinats procediments mèdics sota sedació o anestèsia.
Les raons per les quals podem aconsellar la sedació o anestèsia són vàries, però sempre persegueixen augmentar la seguretat de l’animal i l’eficàcia del procediment realitzat, en cap cas la nostra comoditat.
Si bé moltes formes d’anestèsia o sedació poden implicar potencialment un cert risc per al pacient, aquest risc en realitat és menor que el derivat de la manipulació dels animals sense sedació. Les raons per la sedació/anestèsia són vàries:
En primer lloc per acurada que sigui la manipulació de l’animal, aquesta pot provocar estrès (per por o procediments molestos i dolorosos), que suposa un risc més greu del que sembla a simple vista. L’estrès intens podria arribar a provocar mort sobtada en casos extrems, així com complicacions posteriors com a baixades de defenses i anorèxia, que tot i ser lleus poden empitjorar el curs d’una malaltia i retardar la recuperació.
En segon lloc, la sedació permet millorar l’eficàcia de l’exploració, permetent examinar a l’animal de forma molt més exhaustiva del que seria possible amb l’animal despert, obtenint així més informació en menys temps. Moltes proves i analítiques requereixen que l’animal romangui immòbil, de manera que l’anestèsia permet prendre mostres suficients per a anàlisis en un temps mínim i obtenir uns resultats òptims per les proves realitzades (ecografies, radiografies, etc.). No hi ha res més frustrant i pitjor per als interessos del pacient que estressar-ho per a la realització d’una prova i acabar amb una mostra insuficient, deteriorada o amb un resultat no vàlid.
En tercer lloc considerem que reduir la por i l’angoixa naturals en les nostres mascotes en ser manipulades per desconeguts en un ambient estrany, també és una forma de cuidar el seu benestar.
Finalment, el grau de sedació i anestèsia que perseguim és sempre el mínim necessari per a dur a terme el procediment, tant per la durada com per la profunditat. A més l’ús d’anestèsia inhalatòria (la mateixa que en persones) incrementa moltíssim la seguretat d’aquests procediments. Durant el procediment es porta a terme un monitoratge de les constants vitals de manera exhaustiva, que permet un control dels riscos fins i tot millor que quan son derivats de l’estrès.
En aquells animals en què sigui factible s’ofereix també als propietaris realitzar una analítica preanestèsica per detectar patologies que podrien complicar el procediment de sedació/anestèsia. Abans de l’anestèsia, es demana al propietari emplenar i signar un document de consentiment informat, on consta que se li han explicat els beneficis i possibles riscos que es deriven de l’anestèsia que es practicarà a la seva mascota.
M'he trobat un ocell (o un altre animal salvatge) ferit: què puc fer?
En general el nostre objectiu en aquests casos seria retornar a l’animal a la naturalesa sempre que sigui possible.
Moltes de les aus que les persones recullen amb intenció d’ajudar-les pertanyen a espècies protegides (falciots, rapinyaires, etc.), que no poden ni han de mantenir-se com a mascotes per diferents raons: no és legal ni ètic, no són animals acostumats a viure en captivitat i l’estrès pot suposar-los la mort, però a més molts d’ells necessiten unes atencions que no són fàcils per un particular que no hi està acostumat.
Quan es tracta d’espècies protegides, en l’àmbit de Catalunya podem contactar amb el Servei de Guardes Forestals (93 574 00 36) perquè vinguin a recollir-los i els portin a un centre de recuperació de la fauna on els tractaran adequadament, amb la intenció de retornar-los a la naturalesa. Si es tracta d’una espècie no protegida (pardals, coloms, cotorres, etc.) serà necessari trobar a algú que es faci responsable de l’esforç necessari per atendre’ls. En el nostre centre intentarem col·laborar en tot el possible.
Com haig de transportar a la meva mascota a la clínica? Quines precaucions haig de prendre per fer la visita més efectiva?
Petits mamífers (conills, fures, rosegadors, eriçons, …): Es poden portar a la seva gàbia habitual si la seva mida ho permet, o bé en una caixa de transport adequada.
Els abeuradors solen degotar aigua amb els moviments del transport, de manera que és preferible retirar-los durant el trajecte.
Tret que estiguin molt acostumats, no és convenient portar-los en braços, doncs encara que no ho manifestin probablement s’estressen bastant. L’animal ha de viatjar en un lloc fresc i ben ventilat, especialment a l’estiu, ja que són propensos als cops de calor (sobretot conills i xinxilles).
Aus (lloros, periquitos, inseparables, nimfes, canaris, caderneres, diamants, gallines, faisans, paons, ànecs, oques…): Es poden portar en la seva gàbia habitual si la seva grandària ho permet, o bé en una caixa de transport adequada. Si es porten en la gàbia, millor cobrir-la amb un llençol o un drap gran perquè no s’estressin amb el viatge.
És preferible no netejar el terra de la gàbia el dia de la visita, perquè els excrements i les restes de menjar ens poden proporcionar una informació molt important.
En el cas dels lloros que no siguin dòcils, si es porten en una gàbia, és convenient que aquesta disposi d’una porta gran o d’un terra extraïble per poder treure’ls sense dificultat. Per capturar a casa un lloro esquerp, es poden apagar les llums i capturar-lo posant-li una tovallola al damunt.
Els abeuradors solen gotejar amb el moviment del transport, de manera que pot ser preferible retirar-lo, i posar un tros de fruita que proporcionarà aigua i aliment al mateix temps.
Rèptils: En general poden viatjar en una caixa a prova de fugues amb ventilació. Durant les èpoques de fred és convenient posar alguna font de calor (ampolla o bossa amb aigua calenta) dins la caixa perquè mantingui una temperatura adequada per l’animal durant el transport.
A causa de l’alta freqüència de problemes parasitaris en rèptils és convenient portar sempre una mostra d’excrements (el més recents possible, però també ens serveixen encara que siguin de fa diversos dies), pel seu anàlisi microscòpic.
Les serps són molt hàbils escapant-se per petits forats, i per això és important que la caixa de transport sigui a prova de fugues. Opcionalment es poden portar també dins d’un sac de tela o una coixinera ben nuada. Per les tortugues d’aigua no cal que la caixa sigui plena d’aigua, i poden aguantar bé trajectes de 2-3 hores sense aigua o amb una petita quantitat per mantenir la humitat. Portar-les amb molta aigua pot representar un gran esforç per l’animal, que ha de nedar en l’aigua agitada durant el transport. Pels camaleons és important que disposin d’una petita branca o pal on puguin agafar-se, o simplement un tros de paper de diari arrugat. No es recomana dur-los a les mans o sobre nostre, perquè encara que no ho manifestin probablement s’estressen bastant.
Si es preveu la possibilitat d’haver de realitzar alguna analítica o anestèsia, pot ser convenient retirar l’aliment a les aus i les fures dues o tres hores abans de la visita.
Com puc saber si el meu lloro és mascle o femella?
La majoria d’espècies de lloros no tenen dimorfisme sexual, i això significa que no es pot veure externament si són mascles o femelles. Els nostres veterinaris especialistes els poden informar si l’espècie de lloro que vostès tenen, té alguna característica externa que diferenciï un sexe de l’altra, i si no és així els podràn informar de quina és la millor prova per saber-ho.
Existeixen dues opcions per saber quin és el sexe del seu ocell, sexatge laboratorial (amb sang o plomes), o mitjançant endoscòpia. Pel sexatge amb sang o plomes cal que el veterinari realitzi la presa de mostres a la consulta, perquè tot i ser un procediment senzill cal saber com prendre les mostres sense que sigui un risc per l’animal, on recollir-les i com enviar-les al laboratori sense que es facin malbé durant el procés. No tots els laboratoris realitzen aquestes analítiques i són necessaris laboratoris especialitzats i qualificats on s’analitzi l’ADN de les mostres. L’altre mètode de sexatge és l’endoscòpia, que consisteix en una petita intervenció en la qual es mira els òrgans reproductius de l’au mitjançant una petita càmera especial. Aquesta prova es realitza sota anestèsia, i a més d’informar-nos del sexe de l’au aporta informació sobre el seu estat de salut i en quina fase reproductiva es troba.