El Lloro i els seus congèneres

   Dins del grup dels lloros existeixen més de 350 espècies que inclouen des dels petits periquitos fins als grans guacamais, de coloracions i formes molt variades. Trobem lloros en estat silvestre a Amèrica Central i del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania, tot i que en l’actualitat també podem observar colònies de cotorres d’espècies invasores a moltes ciutats europees i d’Amèrica del Nord. Els lloros són extensament coneguts com a animals de companyia des de fa segles pels seus colors vius, la seva aptitud per imitació de sons, la seva intel·ligència i la seva capacitat d’interaccionar amb l’ésser humà.

Alimentació:

   A causa de la gran varietat d’espècies, podem trobar que l’alimentació variï entre unes i altres, tot i que a grans trets sol seguir les mateixes directrius. La creença popular de què els lloros en captivitat s’alimenten només a base de pipes, és incorrecta, i això ha fet que molts d’ells s’hagin alimentat durant anys amb dietes desequilibrades. La mala alimentació és una de les principals causes de malaltia en els lloros.

   En línies generals, un lloro en captivitat hauria de menjar:

• FRUITA, VERDURA I LLEGUMS VARIADES: Els lloros poden menjar tot tipus de fruita i verdura fresca variada, a excepció de l’alvocat, el julivert, la ceba, el porro i l’all, que poden resultar tòxics. L’enciam és la fulla verda que menys s’aconsella pel seu baix valor nutritiu, i és més recomanable oferir altres tipus de fulles verdes, com escarola, bledes, espinacs, endívies, col, etc. Altres vegetals que es poden oferir són el bròquil, la pastanaga, les mongetes verdes, el cogombre, la carabassa, el pebrot, etc. La fruita (poma, pera, síndria, préssec, plàtan, albercoc, mango, meló, taronja, raïm, cireres,…) també es pot oferir segons la disponibilitat estacional, i és bo acostumar a l’animal a menjar una gran diversitat, ja que així rebrà una major varietat de vitamines i minerals.
  El llegum bullit, germinat o en remull sense sal ni condiments (cigrons, mongetes, llenties, pèsols,…) també es pot incloure a la barreja diària, ja que és una bona font de proteïna, fibra i vitamines naturals.
  Les fruites, verdures i llegums haurien de ser un 40-50% de la dieta, i és preferible oferir-les al matí, ja que així quan es desperten amb gana, les consumeixen de pressa sense que perdin les vitamines. A més si el menjar és fresc i es deixa moltes hores a la menjadora, es pot fer malbé amb la calor i afavorir l’aparició d’infeccions bacterianes i intoxicacions.

• PINSO EXTRUSIONAT (o llavors variades): El mercat actual ofereix una gran varietat d’aliments secs per lloros, tot i que no tots són correctes. Les barreges de llavors contenen uns nivells alts de greix, i són deficients en vitamines i minerals, i és preferible acostumar a l’ocell a menjar pinso extrusionat, que conté uns nivells més baixos de greix, més alts de proteïna i va reforçat amb vitamines i minerals. Existeixen marques de pinso de major i menor qualitat, i el nostre veterinari el pot assessorar sobre això. Inicialment els lloros es poden mostrar reticents a menjar pinso extrusionat, si no estan acostumats des de petits, i poden necessitar un període d’adaptació. Per realitzar el canvi de dieta, podem consultar al veterinari perquè ens indiqui com fer la transició, i ens orienti sobre quines són les marques més recomanades. En cas que no sigui possible la conversió o que decidim continuar amb la barreja de llavors, hem de tenir present que existeixen barreges de llavors de major i menor qualitat, i amb diferents proporcions de tipus de llavors. Una barreja de llavors de qualitat, serà aquella que contingui poques pipes (i cacauets), i que si es posa en remull durant 24-48 h germina el 95% de les llavors. Les barreges de llavors han de venir empaquetades i haver estat en unes condicions correctes d’emmagatzematge, perquè no tinguin toxines fúngiques.
  El pinso, o la barreja de llavors en cas que no mengin pinso, pot ser el 60-60% de la dieta, i convé sempre oferir-lo en quantitats limitades que siguin consumides en poques hores. Si s’ofereix en grans quantitats i sempre està disponible, l’ocell abusarà del consum d’aquest i deixarà de menjar la ració diària d’aliment fresc que necessita. És més recomanable oferir-lo a la tarda, ja que al ser aliment sec que no es fa malbé, no passa res si no és consumit durant la nit i s’acaben les restes a primera hora del matí.

• AIGUA: Sempre han de disposar d’un recipient amb aigua fresca i neta. L’abeurador s’hauria de netejar com a mínim un cop al dia, ja que s’embruta ràpidament i alguns animals s’hi banyen o hi mullen el menjar.

   Amb aquesta dieta, els lloros aconsegueixen ja les vitamines i minerals necessaris i no necessiten cap complement vitamínic-mineral extra, a excepció d’aquells animals que no mengin fruita i verdura o que tinguin algun requeriment especial per estar a l’època de cria,…

   És aconsellable posar-los a disposició alguna font de calci i grit. Els complements de calci (blocs minerals, os de sípia,…), es poden posar penjats a la gàbia i que l’animal pugui picotejar-los si ho necessita. En molts casos només ho fan servir per jugar i el destrossen, però en èpoques de reproducció pot ser una bona font de calci per formar els ous i els ossos dels pollets. El grit, són petites pedres (tractades higiènicament per no transmetre infeccions ni paràsits), que les aus granívores ingereixen per ajudar a digerir correctament les llavors de la dieta.

   No han de menjar xocolata, aliments casolans salats, fregits o greixosos, ni beure cafè ni begudes alcohòliques o refrescos comercials, ja que no són bons per a la seva salut.

Particularitats nutricionals segons l’espècie

-Periquitos (Melopsittacus undulatus), inseparables (Agapornis spp.) i carolines o nimfes (Nymphicus hollandicus), periquitos terrestres (Neophema spp., Psephotus spp.,…) i Roselles (Platycercus spp.): Aquestes espècies són més granívores i consumeixen menor proporció d’aliment fresc (10-20%) i major de llavors (80-90%). Inclús en els animals acostumats a menjar pinso extrusionat, se’ls pot oferir petites quantitats de llavors un parell de cops a la setmana. Pel que fa a la fruita i la verdura, aquestes espècies solen fer més cas i tenen més interès per les fulles verdes, i és més fàcil incorporar-les a la seva dieta que la fruita.

-Loris (Trichoglossus spp., Lorius spp., Eos spp., Chalcopsitta spp.,…): Aquestes espècies són nectarínids i en llibertat s’alimenten quasi exclusivament a base del nèctar de les flors. En captivitat s’alimenten amb fruita variada, flors i nèctar especial específic per aus nectarínides. Aquestes espècies tenen tendència a l’obesitat i convé vigilar bé les quantitats de menjar a oferir.

– Guacamais (Ara spp.): Les espècies grans de guacamais poden tenir majors requeriments energètics que altres espècies de lloros i es pot complementar la dieta amb 2-3 nous a la setmana, inclús alguna més si l’animal viu a l’exterior a l’hivern o vola amb freqüència.

– Cacatues (Cacatua spp., Eolophus roseicapilla): A les cacatues també se’ls pot oferir nous com a part de la dieta, però en quantitats més limitades que els guacamais, ja que tenen tendència a l’obesitat.

– Lloros grisos africans (Psittacus erithacus): Aquesta espècie sembla tenir una major predisposició a patir deficiències de calci, i per això és important que tinguin uns bons nivells de calci a la dieta, i un bon accés a la llum solar (llum ultraviolada) per produir la vitamina D₃, que és la que permet la correcta absorció del calci a l’intestí.

– Lloros amazònics (Amazona spp.): El grup dels lloros amazònics tenen tendència a desenvolupar obesitat, i és important controlar bé les quantitats de menjar a subministrar.

– Lloros allotjats a l’exterior a l’hivern, acostumats a volar amb freqüència, en època de reproducció o de muda: Aquests animals poden tenir uns majors requeriments energètics en aquestes èpoques i pot ser necessari complementar la dieta amb una petita quantitat de fruits secs (nous) o una major ració diària de pinso.

Manteniment:

   Els lloros es poden allotjar tant en zones interiors com exteriors, sempre que no hi hagi situacions climatològiques extremes i l’animal estigui acostumat. Si es vol acostumar a un lloro a viure a l’exterior, s’ha de fer des de la primavera, i oferint-li sempre una zona on puguin resguardar-se de les inclemències meteorològiques (pluges, vent, fred, calor, etc.).

   La mida mínima de la gàbia és aquella que permeti a l’au obrir completament les ales i donar una volta sobre si mateixa sense tocar en cap punt. La gàbia ha de ser de metall, ja que amb els seus becs poderosos podrien trencar-la amb facilitat i acabar escapant-se. Els lloros són animals sociables i gaudeixen de la nostra companyia si els posem en una zona on puguin interaccionar amb la família. No s’aconsella posar la gàbia a la cuina (ja que és un ambient on es produeixen molts fums i gasos irritants) ni tampoc en un ambient carregat de fum, ja que això podria causar-los problemes respiratoris greus. És important no posar la gàbia a terra, és millor en una posició una mica elevada a l’alçada dels nostres ulls o una mica per sota. Si el posem a terra, se senten insegurs, mentre que en una posició molt elevada (per sobre nostre) es poden sentir dominants i que sigui més difícil interaccionar amb ells.

   Es desaconsella l’ús de pals de plàstic o de fusta de diàmetre uniforme, ja que poder acabar causant pododermatitis. És millor utilitzar branques d’arbre (utilitzar fustes no tòxiques ni tractades) de diferents gruixos que poden ajudar a estimular la circulació de la pota i llimar les ungles.

   Al fons de la gàbia podem posar diferents substrats per mantenir-la neta, com paper, sorra vegetal de blat de moro, aglomerats de fusta o paper reciclat. Idealment al fons de la gàbia hauria d’haver-hi una reixa perquè l’animal no pugui accedir a les restes de menjar ni les dejeccions.

   Si es mantenen a l’interior, és important que almenys un parell de cops per setmana tinguin accés a la llum solar (llum ultraviolada) directa, sense vidre ni plàstic al mig. La llum ultraviolada ajuda a la producció de la vitamina D3, la qual és necessària per a la correcta absorció del calci. Si no és possible, convindria proporcionar-los llum ultraviolada artificial mitjançant bombetes especials. Convé vigilar amb els corrents d’aire, els canvis bruscs de temperatura i no deixar l’animal a ple sol perquè podria refredar-se o patir un cop de calor.

   Diàriament se’ls hauria de permetre sortir de la gàbia unes hores (sempre sota supervisió), per poder fer exercici i interaccionar amb els membres de la família. Vigilar sempre que se’ls deixi sortir, que tinguem totes les finestres i portes tancades per evitar fugues, així com tapar els vidres i miralls perquè no es donin cops contra ells.

   Alguns animals agraeixen disposar d’un recipient on poder banyar-se i netejar-se, mentre que altres prefereixen que se’ls polvoritzi amb aigua o bé refregar-se amb les fulles verdes mullades. Els banys o dutxes es poden realitzar una o dues vegades a la setmana i fins i tot incrementar-se diàriament durant les èpoques de calor. No s’aconsella deixar la banyera permanentment posada, ja que a vegades hi defequen i després beuen aigua, i això podria fer que es posessin malalts; és millor oferir-la només unes hores al dia i després retirar-la. Els banys i les dutxes també poden ajudar a humidificar una mica l’ambient i que així sigui beneficiós per aquells animals que viuen en zones interiors amb calefacció; si no es pot posar un humidificador perquè l’ambient no sigui tan sec.

   Els lloros són animals gregaris (viuen en grups en llibertat), i interaccionen amb els seus congèneres i amb l’ambient. Com que en captivitat molts lloros viuen sols, s’aconsella deixar-los sortir diàriament de la gàbia (com ja hem dit anteriorment) per tal que interaccionin amb la gent de la casa, com si fossin els seus companys de jocs. A més, se’ls haurien d’oferir joguines segures (comprades o casolanes) amb les quals puguin passar l’estona, i que s’haurien de canviar-se diàriament perquè no les avorreixin i es puguin entretenir. Generalment s’aconsella 4 tipus de joguines diferents: joguines per destrossar, joguines interactives (s’amaga menjar a dins i l’animal ha d’aprendre a treure’l), joguines per manipular amb les potes i joguines amb què puguin fer exercici (cordes, malles per escalar,…).

Salut:

   És important realitzar una revisió veterinària posterior a la compra per avaluar l’estat de salut de l’animal, i descartar la presència de patologies infeccioses que poguessin portar del centre de cria o de la botiga. Algunes de les malalties més habituals són la psitacosi (causada per Chlamydia psittaci i que es pot transmetre a humans), la malaltia del bec i de les plomes (causada per Circovirus) i poliomavirus. Posteriorment, s’aconsella realitzar una revisió anual, per desparasitar al pacient, i detectar precoçment alguns problemes de salut.

   Els lloros són preses a la naturalesa, i per instint tendeixen a amagar les malalties tant com poden perquè no els caci cap depredador. Per això, a vegades quan veiem els primers signes de malaltia, el procés pot estar molt avançat i convé acudir al veterinari com més aviat millor. Alguns d’aquests símptomes de malaltia poden ser que l’animal estigui embolat (amb les plomes estarrufades), no es mou, no crida ni canta, està afònic, crida en excés, no menja, no beu, té diarrea, fa les femtes d’un color diferent, no pot volar, passa moltes hores al fons de la gàbia, ha canviat els seus hàbits normals, plomatge brut, ha deixat d’empolainar-se, s’arrenca les plomes, presenta posicions anormals,…

   El vol és una de les aptituds més boniques de les aus i això els permet desplaçar-se a més de ser una bona forma de fer exercici i cremar energia, tot i que comporta el risc que es puguin escapar. Tenim dues opcions si volem que això no passi: assegurar-nos sempre de tenir totes les finestres i portes tancades quan els deixem sortir, o bé retallar-los les plomes de les ales. Mai se’ls ha de posar una cadena a la pota per evitar que s’escapin, perquè si l’animal s’espanta i fes una estirada per intentar sortir volant es podria luxar la pota.

   Si ens decidim per la tècnica del retall d’ales, s’aconsella que ho faci un professional, ja que un mal retall d’ales pot causar problemes greus. De totes maneres, si finalment decidim retallar les ales a la nostra mascota, hem d’estar previnguts, que alguns animals poden acabar amb problemes de picatge o ferides esternals importants, i convindria discutir els avantatges i desavantatges del tall d’ales amb el veterinari.

   Les ungles d’alguns lloros estan molt afilades, i poden causar esgarrapades importants quan es posen a sobre del propietari, per això pot ser beneficiós a vegades llimar les ungles o retallar-les. Les ungles tenen a l’interior un petit nervi i una vena, que poden sagnar profusament si es tallen, per això és aconsellable que el tall d’ungles el faci un professional. El propietari a casa pot acostumar a l’animal a què es deixi llimar les ungles amb una llima d’ungles per aconseguir despuntar-les una mica i anar-les rebaixant de tant en tant.

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte maneig i alimentació bàsics dels lloros i els seus congèneres, per a més informació acudeixi al nostre centre.