El Lloro i els seus congèneres

Existeixen més de 350 espècies de lloros de coloracions i formes molt variades, que inclouen des dels petits periquitos fins als grans guacamais. Trobem lloros en estat silvestre a Amèrica Central i del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania, tot i que en l’actualitat també podem observar colònies de cotorres a moltes ciutats europees i d’Amèrica del Nord, com a espècie invasora. Els lloros són extensament coneguts com a animals de companyia des de fa segles pels seus colors vius, la seva aptitud per imitació de sons, la seva intel·ligència i la seva capacitat d’interaccionar amb l’ésser humà.

Alimentació

Degut a la gran varietat d’espècies, podem trobar que l’alimentació variï entre unes i altres, tot i que a grans trets sol seguir les mateixes directrius. La creença popular de què els lloros en captivitat s’alimenten només a base de pipes, és incorrecta, i això ha fet que molts d’ells s’hagin mantingut durant anys amb dietes desequilibrades. La mala alimentació és una de les principals causes de malaltia en els lloros.

En línies generals, un lloro en captivitat hauria de menjar:

• FRUITA, VERDURA I LLEGUMS VARIADES: Els lloros poden menjar tota mena de fruita i verdura fresca variada, a excepció de l’alvocat, el julivert, la ceba, el porro i l’all, que poden resultar tòxics. L’enciam és la fulla verda que menys s’aconsella pel seu baix valor nutritiu, i és més recomanable oferir altres tipus de fulles verdes, com escarola, bledes, espinacs, endívies, col, etc. Altres vegetals que es poden oferir són el bròquil, la pastanaga, les mongetes verdes, el cogombre, la carabassa, el pebrot, etc. La fruita (poma, pera, síndria, préssec, plàtan, albercoc, mango, meló, taronja, raïm, cireres…) també es pot oferir segons la disponibilitat estacional, i és bo acostumar a l’animal a menjar una gran varietat, ja que així ingerirà una major diversitat de vitamines i minerals.

El llegum bullit, germinat o en remull sense sal ni condiments (cigrons, mongetes, llenties, pèsols…) també es pot incloure en la barreja diària, perquè és una bona font de proteïna, fibra i vitamines naturals.

Les fruites, verdures i llegums haurien de ser un 40-50% de la dieta, i és preferible oferir-les al matí, pel fet que així quan es desperten amb gana, les consumeixen de pressa sense que es deteriorin i es perdin les vitamines. A més si el menjar és fresc i es deixa moltes hores a la menjadora, es pot fer malbé amb la calor i afavorir l’aparició d’infeccions bacterianes i intoxicacions.

• PINSO EXTRUSIONAT(o llavors variades): El mercat actual ofereix una gran varietat d’aliments secs per lloros (pinsos i barreges de llavors), tot i que no tots són correctes. Les barreges de llavors contenen uns nivells alts de greix, i són deficients en vitamines i minerals, per això és preferible acostumar a l’ocell a menjar pinso extrusionat, el qual conté uns nivells més baixos de greixos, més alts de proteïnes i va reforçat amb vitamines i minerals. Existeixen marques de pinso de major i menor qualitat, i el nostre veterinari el pot assessorar sobre això. Inicialment, els lloros es poden mostrar reticents a menjar pinso extrusionat, si no estan acostumats des de petits, i poden necessitar un període d’adaptació. Per realitzar el canvi de dieta, es pot consultar al veterinari perquè faci de guia en aquesta transició. En cas que no sigui possible la conversió o que es decideixi continuar amb la barreja de llavors, s’ha de tenir present que existeixen barreges de llavors de major i menor qualitat, i amb diferents proporcions de tipus de llavors. Una barreja de llavors de qualitat, és aquella que conté poques pipes (i cacauets), i que si es posa en remull durant 24-48 h germinen el 95% de les llavors. Les barreges de llavors han de venir empaquetades i haver estat en unes condicions correctes d’emmagatzematge, perquè no tinguin toxines fúngiques. La necessitat d’incorporar fruita i verdura a la dieta és més important en aquelles aus que s’alimentin amb barreges de llavors, per pal·liar les deficiències en vitamines i minerals.

El pinso (o la barreja de llavors en cas que no mengin pinso) pot ser el 50-60% de la dieta, i convé sempre oferir-lo en quantitats limitades que siguin consumides en poques hores. Si s’ofereix en grans quantitats i sempre està disponible, l’ocell abusarà del consum d’aquest i deixarà de menjar la ració diària d’aliment fresc que necessita. És més recomanable oferir-lo a la tarda, ja que en ser un aliment sec que no es fa malbé, no passa res si no és consumit durant la nit i s’acaben les restes a primera hora del matí.

• AIGUA: Sempre han de disposar d’un recipient amb aigua fresca i neta. L’abeurador s’hauria de netejar com a mínim un cop al dia, ja que s’embruta ràpidament i alguns animals s’hi banyen o hi remullen el menjar.

Amb aquesta dieta, els lloros aconsegueixen ja les vitamines i minerals necessaris i no necessiten cap complement vitamínic-mineral extra, a excepció d’aquells animals que no mengin fruita i verdura o que tinguin algun requeriment especial (època de reproducció, creixement, geriàtrics, malalts, etc.).

És aconsellable posar-los a disposició alguna font de calci i grit. Els complements de calci (blocs minerals, os de sípia…), es poden posar penjats a la gàbia perquè l’animal pugui picotejar-los si ho necessita. En molts casos només ho fan servir per jugar i el destrossen, però en èpoques de reproducció pot ser una bona font de calci per formar la closca dels ous i el desenvolupament dels ossos dels pollets. El grit comercial, són petites pedres (tractades higiènicament per no transmetre infeccions ni paràsits), que les aus granívores ingereixen per ajudar a digerir correctament les llavors de la dieta. El grit de petxina d’ostra és el més adequat, perquè a més d’ajudar a la digestió és un complement de calci.

No han de menjar xocolata, aliments casolans salats, fregits o greixosos, ni beure cafè ni begudes alcohòliques o refrescos comercials, ja que no són bons per a la seva salut.

Particularitats nutricionals segons l’espècie

-Periquitos (Melopsittacus undulatus), inseparables (Agapornis spp.) i carolines o nimfes (Nymphicus hollandicus), periquitos terrestres (Neophema spp., Psephotus spp.…) i roselles (Platycercus spp.): Aquestes espècies són més granívores i consumeixen menor proporció d’aliment fresc (10-20%) i major de llavors (80-90%). Inclús en els animals acostumats a menjar pinso extrusionat, se’ls pot oferir petites quantitats de llavors un parell de cops a la setmana. Pel que fa a la fruita i la verdura, aquestes espècies solen mostra més interès per les fulles verdes (escarola, espinacs, bledes, col, etc.), i és més fàcil incorporar-les a la seva dieta que la fruita.

-Loris (Trichoglossus spp., Lorius spp., Eos spp., Chalcopsitta spp….): Aquestes espècies són nectarínids i en llibertat s’alimenten quasi exclusivament a base del nèctar de les flors. En captivitat s’alimenten amb fruita variada, flors i nèctar comercial, específic per aus nectarínids. Aquestes espècies tenen tendència a l’obesitat i convé vigilar bé les quantitats de menjar a oferir.

– Guacamais (Ara spp.): Les espècies grans de guacamais poden tenir majors requisits energètics que altres espècies de lloros i es pot complementar la dieta amb 2-3 nous a la setmana, inclús alguna més si l’animal viu a l’exterior a l’hivern o vola amb freqüència.

– Cacatues (Cacatua spp., Eolophus roseicapilla): A les cacatues també se’ls pot oferir nous com a part de la dieta, però en quantitats més limitades que els guacamais, ja que tenen tendència a l’obesitat.

– Lloros grisos africans (Psittacus erithacus): Aquesta espècie sembla tenir una major predisposició a patir deficiències de calci. Per això és important que tinguin una dieta amb uns bons nivells de calci, i accés regular a la llum solar directa (llum ultraviolada). Com molts altres animals, quan prenen el sol produeixen la vitamina D₃, la qual és la responsable de què el calci de la dieta s’absorbeixi correctament a l’intestí.

– Lloros amazònics (Amazona spp.): El grup dels lloros amazònics tenen tendència a desenvolupar obesitat, i és crucial controlar bé les quantitats de menjar a subministrar.

– Lloros allotjats a l’exterior a l’hivern, acostumats a volar amb freqüència, en època de reproducció o de muda: Aquests animals poden tenir uns majors requisits energètics en aquestes èpoques i pot ser necessari complementar la dieta amb una petita quantitat de fruits secs (nous) o una major ració diària de pinso.

Manteniment

Els lloros es poden allotjar en zones interiors, però també en instal·lacions exteriors, sempre que no es donin condicions climatològiques extremes i l’animal hagi estat aclimatat degudament. Si es vol acostumar a un lloro a viure a l’exterior, s’ha de fer des de la primavera, i oferint-li sempre una zona on puguin resguardar-se de les inclemències meteorològiques (pluges, vent, fred, calor, etc.). Convé vigilar amb els corrents d’aire, els canvis bruscs de temperatura i no deixar l’animal a ple sol perquè podria refredar-se o patir un cop de calor, respectivament.

La mida mínima de la gàbia és aquella que permeti a l’au obrir completament les ales i donar una volta sobre si mateixa sense tocar en cap punt. La gàbia ha de ser de metall, ja que si es fan servir altres materials, poden trencar-la amb els seus becs i acabar escapant-se. Els lloros són animals sociables i gaudeixen de la companyia dels humans, si es troben en una zona on puguin interaccionar amb la família. No s’aconsella posar la gàbia a la cuina (perquè és un ambient on es produeixen molts fums i gasos irritants) ni tampoc en un ambient carregat de fum, pel fet que això podria causar-los problemes respiratoris greus. Perquè se sentin còmodes, s’ha de col·locar la gàbia en una posició elevada, a l’altura dels ulls o del tòrax, però mai per sota de la cintura perquè això els podria fer sentir insegurs.

Es desaconsella l’ús de pals de plàstic o de fusta de diàmetre uniforme, ja que poden acabar causant problemes a les potes (pododermatitis). És millor fer servir branques d’arbre de diferents gruixos (de fustes no tòxiques ni tractades) , perquè permeten estimular la circulació de la pota i el llimat natural de les ungles.

Al fons de la gàbia hauria d’haver-hi una reixa per evitar que puguin accedir a les restes de menjar i a les dejeccions, reduint així el risc de contraure infeccions. Sota la reixa es poden fer servir diferents substrats absorbents i econòmics que facilitin la neteja, com ara paper, sorra vegetal de blat de moro o bé aglomerats de fusta o paper reciclat. Es desaconsella l’ús de substrats minerals, perquè si l’animal hi arribés, podria ingerir-lo i causar-li obstruccions digestives.

Si es mantenen a l’interior, és important que almenys un parell de cops per setmana tinguin accés a la llum solar (llum ultraviolada) directa, sense vidre ni plàstic al mig. La llum ultraviolada és necessària per a la producció de la vitamina D₃, la qual permet la correcta absorció del calci. En cas de no poder disposar de llum solar directa, es pot proporcionar la llum ultraviolada mitjançant bombetes especials de llum UV.

Alguns animals agraeixen disposar d’un recipient on poder banyar-se i netejar-se, mentre que altres prefereixen que se’ls polvoritzi amb aigua o bé refregar-se amb fulles verdes mullades (escarola, espinacs, col…). Els banys o dutxes es poden realitzar una o dues vegades a la setmana i fins i tot incrementar-se diàriament durant les èpoques de calor. No s’aconsella deixar la banyera permanentment posada, ja que a vegades hi defequen i després beuen aigua, i això podria fer que es posessin malalts; és millor oferir la banyera només unes hores al dia i en acabat retirar-la. Els banys i les dutxes també poden ajudar a humidificar l’ambient, resultant beneficiós per espècies originàries de selves tropicals humides. Els animals que viuen en zones interiors amb calefacció poden tenir problemes per la baixa humitat ambiental, podent ser necessari l’ús d’humidificadors o la realització regular de banys o dutxes.

Els lloros són animals gregaris (viuen en grups en llibertat), i es relacionen sovint amb els seus congèneres i amb l’ambient. Diàriament, se’ls hauria de permetre sortir de la gàbia unes hores (sempre sota supervisió), per poder fer exercici, explorar l’ambient i interaccionar amb els membres de la família. Sempre que se’ls deixi sortir, cal vigilar que les portes i les finestres estiguin tancades per evitar fugues, i tapar els vidres i els miralls per evitar que s’hi donin cops metres volen. Si es vol interaccionar amb ells i realitzar jocs o ensinistrament fora de la gàbia, és més fàcil fer-ho quan es troben a una alçada inferior a la dels nostres ulls, perquè quan es troben en posicions elevades se senten més dominants i menys receptius a estímuls desconeguts.

Per al seu benestar psicològic i evitar l’avorriment, comportaments indesitjats i autodestructius és necessari oferir-los enriquiment ambiental regular i variat. Se’ls ha d’oferir joguines segures (comprades o casolanes) o donar-los l’opció d’executar activitats diferents de les rutinàries (entrenament, farratjar, passeigs, etc.), amb les quals puguin passar l’estona, i entretenir-se explorant. Aquestes joguines i activitats s’han d’anar variant regularment per evitar que les avorreixin i es tornin monòtones. Generalment, s’aconsella emprar 4 tipus de joguines diferents: joguines per destrossar, joguines interactives (s’amaga menjar a dins i l’animal ha d’aprendre a treure’l), joguines per manipular amb les potes i joguines amb les quals puguin fer exercici (cordes, malles per escalar…).

Salut i patologies

És important fer una revisió veterinària posterior a la compra per establir unes bones bases d’alimentació i manteniment, avaluar l’estat de salut de l’animal, i descartar la presència de patologies infeccioses que poguessin portar del centre de cria o de la botiga. Algunes de les malalties més habituals són la psitacosi (causada per Chlamydia psittaci i que es pot transmetre a humans), la malaltia del bec i de les plomes (causada per Circovirus), Poliomavirus i Bornavirus.

Posteriorment, s’aconsella fer una revisió anual, per realitzar un examen físic de l’au, analitzar les femtes, desparasitar-lo, i detectar precoçment problemes de salut.

Els lloros són preses a la naturalesa, i per instint amaguen els símptomes de malaltia perquè no ho detectin els depredadors, i els cacin quan són més vulnerables. Aquest instint continua viu en captivitat. Els humans solen detectar els primers símptomes de malaltia en un ocell, quan el procés està molt avançat i ja no pot ni dissimular, essent necessari córrer cap al veterinari. Alguns d’aquests símptomes de malaltia poden ser: embolament (plomatge estarrufat), apatia, immobilitat, absència de cants i crits, afonia, crits excessius, anorèxia, no beu, diarrees, femtes de coloració anormal, incapacitat de volar, respiració amb el bec obert, està moltes hores al fons de la gàbia, canvi dels seus hàbits normals, plomatge brut, deixa d’empolainar-se, s’arrenca les plomes, posicions anormals… Existeixen molts altres símptomes, i si es tenen dubtes, sempre és millor consultar-ho al veterinari.

El vol és una de les aptituds més boniques de les aus i això els permet desplaçar-se a més de ser una bona forma de fer exercici i cremar energia. Per altra banda, també comporta un major risc que es puguin escapar. Per evitar la fuga, sempre cal assegurar-se que totes les finestres i portes estiguin tancades quan se’ls deixa sortir de la gàbia. Mai se’ls ha de lligar una cadena a la pota per evitar que s’escapin, perquè si l’animal s’espanta i fa una estirada per intentar sortir volant, es pot luxar la pota i quedar coix la resta de la seva vida. Alternativament, existeix la possibilitat de retallar-los les plomes de les ales per limitar la seva capacitat de vol. El tall d’ales l’ha de fer sempre un professional, ja que un mal tall pot causar problemes greus. Un veterinari especialista pot informar-los sobre els avantatges i desavantatges del tall d’ales, i els possibles efectes secundaris (picatge, ferides esternals, etc.).

Les ungles d’alguns lloros poden estar molt llargues o afilades, podent trencar-se o causar esgarrapades importants quan es posen a sobre d’una persona. Per evitar-ho pot ser necessari llimar-les o retallar-les regularment. Les ungles tenen a l’interior un petit nervi i una vena, la qual pot sagnar profusament si es talla, per això és aconsellable que el tall d’ungles el faci un professional. El propietari a casa pot acostumar a l’au a què es deixi llimar les ungles de tant en tant, per aconseguir despuntar-les una mica i controlar el seu creixement.

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte maneig i alimentació bàsics dels lloros i els seus congèneres, per a més informació acudeixi al nostre centre.