Els canaris (Serinus canaria) són passeriformes fringíl·lids originaris de les Illes Canàries, Açores i Madeira. És una de les espècies d’aus més estesa i coneguda en l’avicultura. Des del segle XVII ja es realitzaven encreuaments i selecció genètica per a aconseguir determinats colors o formes. Són populars gràcies als cants melòdics dels mascles durant l’època de reproducció. L’esperança de vida d’un canari és de 8-15 anys. El seu parent més proper al nostre país és el gafarró (Serinus serinus), amb el que comparteixen moltes característiques.
Les caderneres (Carduelis carduelis) són també populars en captivitat pels seus cants i colors vius. A la natura es troben a gran part d’Europa i nord d’Àfrica compartint distribució amb altres fringíl·lids com els gafarrons i els verdums (Chloris chloris). Si més no, la tinença en captivitat d’aquests fringíl·lids està regulada legalment, ja que es tracta d’espècies autòctones de la península Ibèrica. L’esperança de vida per aquestes espècies està entre 7 i 15 anys.
Alimentació
Els canaris, gafarrons, verdums i caderneres en llibertat són principalment granívors, encara que també consumeixen altres parts de les plantes i alguns petits insectes. En captivitat la seva alimentació es basa en grans i llavors diferents, encara que amb el temps una dieta exclusivament a base barreges comercials de llavors pot provocar carències nutricionals. Les llavors són riques en greixos però deficients en vitamines i minerals.
La dieta dels fringíl·lids hauria d’estar formada per:
- Barreja de llavors de qualitat: Als comerços hi ha disponibles diverses marques de barreges de llavors per a canari amb qualitats variables. Es recomana adquirir paquets envasats al buit si és possible i fixar-se en la data d’envasat i caducitat, ja que en l’emmagatzematge d’aquests paquets durant llargs períodes de temps disminueix la qualitat de les llavors. Una barreja qualitat serà aquella que si es posa un grapat de llavors a germinar amb aigua i una mica de calor, el 90% de les llavors germinaran. Convé evitar les barreges a granel perquè si no han sigut correctament emmagatzemades, poden afavorir el creixement de fongs i la producció de toxines, que podrien resultar mortals per als nostres ocells. Una bona barreja de llavors per a canari pot incloure llavors variades d’escaiola, nap, llinosa, negret, civada pelada, cànem, llavors de rave, d’escarola, d’enciam i altres. La barreja de llavors s’ha de renovar per complet 1 o 2 vegades per setmana encara que no s’hagi consumit totalment perquè es fa malbé i perd propietats nutricionals.
- Pinso extrusionat per a passeriformes. El mercat actual ofereix pinso extrusionat per a canaris que conté uns nivells de greix més baixos que les barreges de llavors i són més equilibrats en vitamines i minerals. Si s’utilitza un pinso per a canaris de qualitat, aquest pot utilitzar-se com a base de la dieta i complementar-la amb petites quantitats de barreja de llavors.
- Verdures i fruites fresques. Per a complementar la dieta i aportar les vitamines i minerals naturals que no tenen les llavors, es poden oferir petites quantitats de vegetals, hortalisses i fruita diàriament. Els canaris i passeriformes en general solen tenir preferència per les fulles verdes com l’escarola, endívia, bledes, espinacs, canonges, fulles de pastanaga, de col, etc. encara que també accepten bé una mica de poma, pera, pastanaga ratllada, meló, etc. Sempre és millor una dieta variada perquè així aportarem una major varietat de vitamines a l’animal. L’enciam és la fulla verda que menys s’aconsella perquè té un valor nutritiu baix i és preferible l’ús d’altres fulles verdes. Es desaconsella donar alvocat, julivert, ceba, all i porros perquè poden resultar tòxics. És normal que en consumir verdures i fruites fresques el canari elimini majors quantitats d’orina amb les femtes, i això no s’ha de confondre amb diarrea.
- Complements en forma de pastes (pasta de cria, pasta d’ou,…). Aquest tipus de complements haurien de donar-se amb moderació, 1 vegada a la setmana o cada quinze dies, ja que poden engreixar molt a l’animal. En el cas que l’animal estigui criant, mudant o visqui a l’exterior a l’hivern es pot incrementar la seva freqüència. Convé escollir una marca de qualitat perquè les més barates poden contenir únicament subproductes de pastisseria i acabar causant obesitat a l’au.
- Complements de calci i gritt. Les aus granívores a la naturalesa ingereixen petites quantitats de pedres que els ajuden a digerir correctament l’aliment i algunes d’elles poden aportar minerals com el calci. A les botigues d’animals es poden trobar alguns suplements que compleixen les dues funcions, com la closca d’ostra mòlta, blocs de pedres minerals, etc. O bé es poden trobar per separat, com els ossos de sèpia o les pedres de calci com a suplement d’aquest mineral, i gritt en forma de sorra, per altra banda.
Les barretes de llavors amb mel o fruites, el pa de pessic i altres nombroses “llaminadures” disponibles als comerços, no són adequades per a aconseguir una dieta sana i només haurien d’oferir-se molt ocasionalment. A més a més, també trobem nombrosos complements vitamínics per la muda, estrès, el cant,… que encara que puguin aportar algun benefici en moments puntuals poden resultar molt perjudicials si s’utilitzen de forma indiscriminada. Aquests productes s’aconsella emprar-los únicament en animals que es mostrin reticents a menjar fruita i verdura. Les fruites i verdures són la forma més natural i millor per aportar vitamines i minerals a la seva dieta, ja que moltes de les seves vitamines venen en forma de provitamina, de tal manera que si l’animal la necessita, l’absorbeix i la transforma en vitamina, i si no l’elimina evitant així problemes d’intoxicació.
Sempre han de disposar d’aigua neta i fresca perquè puguin beure quan ho desitgin. L’aigua s’ha de canviar diàriament per a evitar la proliferació de bacteris i altres patògens.
Manteniment
La gàbia ha de ser com més espaiosa millor per permetre que l’ocell pugui fer exercici i petits vols. És preferible l’ús de gàbies més llargues i amples que gàbies altes, ja que les aus volen en horitzontal més que en vertical. Les gàbies metàl·liques i de plàstic estan més aconsellades, perquè faciliten les tasques de neteja i eviten fugues, a diferència de les de fusta que no permet una desinfecció completa, en tractar-se d’un material porós, i es poden trencar amb més facilitat.
No s’aconsella ubicar la gàbia a la cuina (perquè és un ambient on es produeixen molts fums i gasos irritants) ni en un ambient carregat de fum, ja que això podria causar-los problemes respiratoris greus. Les aus se senten més segures si es posen en una posició elevada, per això mai s’ha d’ubicar la gàbia a terra.
Es desaconsella l’ús de perxes de plàstic o fusta amb un diàmetre uniforme perquè en tenir sempre el mateix gruix pot acabar causant úlceres a les potes. És més recomanable utilitzar branques naturals d’arbres (utilitzar fustes no tòxiques), ja que en tenir diferents gruixos estimulen la circulació de l’extremitat i afavoreixen el desgast de les ungles. L’ample ideal del pal és el que permet que els dits abracin uns dos terços de la seva circumferència sense que les ungles arribin a tocar-se per sota. Els pals no han de situar-se uns al damunt d’altres, ni tampoc al damunt de les menjadores i abeuradors, per tal d’evitar que s’embrutin amb els excrements. Es poden distribuir els pals als extrems de la gàbia (separats uns 10-15 cm de la reixa) per a permetre que el canari realitzi petits vols d’un pal a un altre. Si es posen massa enganxats als extrems, els ocells s’acaben trencant les plomes de la cua per la fricció constant amb la reixa.
Al fons de la gàbia es poden utilitzar diferents substrats per a mantenir-la neta, com ara paper, sorra vegetal, substrat vegetal premsat o paper reciclat premsat. Idealment, al fons de la gàbia hauria d’haver-hi una reixa perquè l’animal no pogués accedir a les restes de menjar i dejeccions, i evitar així possibles infeccions. La gàbia s’hauria de netejar diàriament per retirar els excrements i les restes d’aliment, i les menjadores i abeuradors s’haurien de netejar amb aigua i sabó cada setmana per a evitar la proliferació de microorganismes.
Alguns canaris gaudeixen molt de la possibilitat de banyar-se en un recipient poc profund amb l’aigua neta. Aquest recipient s’ha de posar únicament durant unes hores al dia per a evitar que hi defequin i després en consumeixin l’aigua bruta. Els canaris que no fan servir la banyera poden preferir la vaporització d’aigua amb esprai o bé refregar-se amb les fulles verdes (fulles verdes que se’ls posen a disposició per menjar) quan encara estan humides. Després del bany s’ha de permetre a l’animal que es pugui assecar completament en un ambient càlid per evitar que es constipin.
L’accés a l’aire lliure i a la llum solar directa (sense vidre ni plàstic pel mig) és molt beneficiós per a l’animal, ja que permet la producció de vitamina D sobre la pell, i té un efecte germicida. Sempre que es posin al sol han de disposar d’un racó d’ombra on poder protegir-se si tenen massa calor. S’han d’evitar canvis bruscs de temperatura, les hores de calor intensa a l’estiu i els corrents d’aire, perquè podrien fer-los emmalaltir.
És important que els ocells gaudeixin d’un cicle natural de llum i foscor (fotoperíode), cosa que de vegades és difícil quan viuen a l’interior d’un habitatge on hi ha llum i temperatura artificial. Les aus a la natura utilitzen les hores de llum del dia i la temperatura ambiental per a saber a quina època de l’any es troben, i d’aquesta manera, poder dur a terme els seus comportaments naturals de cria, muda, etc. L’augment de les hores de llum diürna a la primavera és el principal estímul que desencadena l’inici del comportament reproductor. La muda té lloc normalment a finals del període reproductor, és a dir, a finals d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se. Els animals mantinguts sempre en interior poden mostrar comportaments reproductors i de muda alterats. Una parella de canaris de forma natural poden realitzar dues postes anuals, de 3 a 5 ous cada una. Es desaconsella que duguin a terme més de dues postes anuals, ja que això desgasta molt a la femella, podent causar-li problemes de salut. Com a material pel niu es pot utilitzar pèl de cabra o altres materials naturals. No s’han d’oferir fibres sintètiques perquè amb freqüència s’enreden als dits produint necrosis per estrangulació. La incubació dura de 12 a 14 dies i els polls abandonen el niu entre els 11 i els 17 dies.
Salut i patologies
És molt recomanable realitzar una revisió veterinària del canari després de la compra, i posteriorment una revisió anual per la prevenció i detecció precoç de malalties. Durant les visites veterinàries sempre és aconsellable portar algunes mostres de femtes recents perquè el veterinari pugui analitzar-les i detectar la presència de paràsits i altres patògens.
Les aus són preses a la naturalesa i per instint tendeixen a amagar les malalties perquè no ho detectin els depredadors i les cacin. Aquest instint continua viu en totes les aus domèstiques. Per això, quan s’observen els primers signes de malaltia, el procés pot estar molt avançat i convé anar al veterinari com més aviat millor. Alguns d’aquests símptomes de malaltia poden ser que l’animal estigui embolat (amb les plomes eriçades), no es mou, no crida ni canta, està afònic, crida en excés, no menja, no beu, té diarrea o les femtes d’un color diferent, no pot volar, passa moltes hores al fons de la gàbia, ha canviat els seus hàbits normals, plomatge brut, ha deixat d’empolainar-se, s’arrenca les plomes, posicions anormals,… Existeixen molts altres símptomes i el propietari ho pot detectar en observar canvis en els hàbits de la seva mascota, alteracions en l’alimentació així com en el seu comportament, en les dejeccions, etc. En cas de dubte, sempre és millor consultar al veterinari.
Les aus, de manera normal s’empolainen i netegen el plomatge diverses vegades al dia. Alguns propietaris poden confondre aquest comportament amb la presència de paràsits externs i utilitzar esprais antiparasitaris de forma indiscriminada. L’ús d’aquests productes s’hauria de limitar a quan es detecti la presència de paràsits al plomatge o a les èpoques en què l’animal tingui contacte amb altres aus, sobretot a la primavera i a l’estiu.
Els canaris i caderneres ubicats a l’interior d’habitatges solen presentar mudes alterades, perllongades o a destemps i això es deu majoritàriament a l’alteració artificial del fotoperíode, la temperatura i altres condicions ambientals que regulen la muda.
Alguns canaris i caderneres poden deixar de cantar de forma natural durant la muda, encara que la pèrdua de cant també pot ser un indicatiu de què l’animal està malalt o li passa alguna cosa. La muda és una època de desgast molt intensa per a l’animal, ja que ha de produir de nou tot el seu plomatge. Per això, durant la muda poden estar més dèbils i susceptibles a patir malalties, i cal evitar els canvis bruscs i els factors d’estrès.
En animals vells o amb perxes incorrectes, les ungles poden créixer en excés. Les ungles sobrecrescudes es poden trencar amb facilitat quan l’animal es mou per la gàbia i sagnar en abundància. Les ungles tenen al seu interior un petit nervi i una vena que pot sagnar profusament si es talla, per això és aconsellable que el tall d’ungles el dugui a terme un professional o una persona amb experiència. El propietari a casa pot acostumar a l’animal a què es deixi llimar les ungles amb una llima d’ungles per aconseguir despuntar-les, i així anar-les rebaixant de tant en tant. També existeixen al mercat pals “llima ungles” a base de materials minerals, que poden ajudar a desgastar l’ungla quan l’ocell s’hi posa sobre. En cas que el propietari vulgui fer-ho ell mateix, és preferible que n’aprengui primer d’un professional, i que quan ho faci retalli menys l’ungla i ho faci amb més freqüència, i que no realitzi talls massa grans causant-li malestar i sagnat a l’ocell.
La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte manteniment i alimentació bàsics dels canaris i les caderneres, per a més informació acudeixi al nostre centre.
Els comentaris estan tancats.