La Fura

   La fura (Mustela putorius furo) és un carnívor de la família dels mustèlids, descendent del turó silvestre europeu (Mustela putorius), que va ser domesticat fa més de 2.000 anys per la caça de conill i el control de plagues de rosegadors. Recentment s’ha popularitzat com a mascota, pel seu caràcter juganer i la seva mida petita. Tenen una esperança de vida de 5-8 anys. Els mascles són una mica més grans que les femelles.

Alimentació:

   Les fures són carnívors estrictes i necessiten una dieta rica en proteïna animal de qualitat. Són inclús més exigents en la qualitat de la proteïna que els gossos i els gats, ja que tenen un tracte intestinal molt curt. Per aquesta raó és molt important també evitar dejunis molt perllongats.

   La base de la dieta d’una fura ha de ser pinso sec de qualitat per fures. Convé tenir en compte que hi ha pocs pinsos per fures al mercat que siguin satisfactoris, tot i que hi ha moltes marques de pèssima qualitat. Un bon pinso per fures ha de tenir al voltant d’un 40% de proteïna bruta, i aquesta proteïna ha de ser d’origen animal. Qualsevol canvi de marca del pinso, s’ha de fer a poc a poc, ja que un canvi brusc pot causar-los diarrees.

   Com a premis, es poden donar petites quantitats de carn cuita. Les fures alimentades amb dietes toves poden desenvolupar més tosca dental i càries, i si la carn és crua, poden potencialment contreure malalties infeccioses.

   Tot i que les coses dolces els solen agradar bastant, només se’n poden donar petites quantitats i de manera molt ocasional, les mínimes possibles.

   Sempre han de disposar d’aigua neta, preferentment en un abeurador d’ampolla, perquè així evitarem que l’embrutin i tombin el plat. L’aigua s’ha de renovar diàriament.

Manteniment:

   Es poden mantenir en gàbies amb barrots metàl·lics i una base de plàstic, el més ample possible, o bé en gàbies amb diversos pisos. La base de plàstic evitarà que en excavar tirin el substrat fora de la gàbia. La separació entre els barrots de la gàbia no ha de ser molt gran, ja que són bons escapistes i passen per forats petits.

   La gàbia pot estar tant dins com fora de casa. Si s’allotgen a l’exterior, han de disposar sempre d’una zona on resguardar-se de temperatures extremes i inclemències meteorològiques. Convé evitar les zones amb corrents d’aire o humides, i els canvis bruscs de temperatura.

   Les fures regulen el seu cicle reproductiu i la muda del pèl en funció de les hores de llum del dia i la temperatura ambient. Si s’allotgen en zones interiors amb llum i temperatura artificials, els hi sembla que visquin en una eterna primavera-estiu, que poden produir alteracions reproductives o de la muda, i s’ha sospitat que també de les glàndules adrenals. La ubicació de la gàbia en una zona exterior permet una millor ventilació, que l’animal gaudeixi de llum solar i un cicle de llum natural, fent que la seva regulació hormonal i de la muda siguin òptimes.

   Com a substrat es pot fer servir paper de diari, tovalloles o encenalls de fusta, tot i que acostumen a remoure-ho tot. A la cantonera que s’utilitza com a latrines poden utilitzar substrats d’aglomerat de fusta o de paper reciclat especials per animals. Es desaconsella completament l’ús de serradures i sorra de gats perquè fan molta pols i poden causar problemes oculars i respiratoris. A més la sorra de gat pot ocasionar obstruccions intestinals si és ingerida, i causar ferides a les potes.

   Com que acostumen a ser animals molt inquiets solen tombar els plats de menjar i abeuradors, per això és aconsellable fixar-los bé a la gàbia.

   Les fures passen llargs períodes de temps dormint, i agraeixen disposar de llocs on poden fer-ho tranquil·lament. Com a cau o lloc de descans se’ls pot posar un niu o caixa de fusta, hamaques o túnels.

   Les femtes i l’orina han de retirar-se diàriament de la gàbia per evitar que faci mala olor i proliferin microorganismes patògens. També caldrà retirar les restes de menjar que amaguen. Els abeuradors i menjadores han de rentar-se bé amb aigua i sabó almenys un cop a la setmana.

   Les fures necessiten gaudir d’un temps fora de la gàbia per exercitar-se, jugar i interaccionar amb els membres de la família. Aquests períodes han de ser sempre sota control, ja que els accidents domèstics són habituals. Per culpa de la seva gran curiositat fàcilment es posen en forats o cantonades perilloses, o cauen de llocs elevats. Com a mínim haurien de poder sortir de la gàbia un parell d’hores al dia. Durant aquests períodes s’ha d’evitar donar-los menjar que es faci malbé, perquè tenen tendència a amagar-lo per menjar-se’l en un altre moment, i si el consumeixen passats uns dies, podria donar-los problemes.

   Les fures desprenen una olor característica, més intensa en els mascles, que pot resultar bastant desagradable per moltes persones. Aquesta olor la produeixen unes glàndules sebàcies presents a tota la pell, regulades per les hormones sexuals, que produeixen els ovaris i els testicles. També tenen un parell de glàndules al costat de l’anus, que en moments d’estrès poden alliberar una secreció pestilent, però que no contribueixen notablement a l’olor habitual. L’olor es pot controlar parcialment amb banys i un sabó suau, però convé no banyar-los més d’un cop al mes perquè no se’ls ressequi la pell i no causem problemes dermatològics. Per controlar l’olor corporal també es pot interrompre la secreció d’hormones sexuals mitjançant diferents mètodes, que es comenten en el següent apartat.

Salut:

   Les fures acabades de comprar haurien de passar una visita per un veterinari especialitzat, per determinar si es troben en bon estat de salut i establir un pla de vacunació i desparasitació adequat a cada cas.

   Les fures són molt sensibles al virus del brom caní, i un 95% dels animals que la contreuen es moren. El brom és molt freqüent al nostre país i per evitar-ho convé vacunar la fura. Inicialment es realitzen 2 o 3 vacunacions separades algunes setmanes entre elles, i després ja serà només necessària una revacunació anual. Moltes vacunes del brom elaborades per gossos, poden ser inefectives o comportar riscos severs per la fura, de manera que convé que ens aconselli un veterinari especialitzat en exòtics que sàpiga quines vacunes són adequades per la nostra fura. Una altra vacuna que s’aconsella és la de la ràbia, especialment en aquells animals que han de viatjar o quan existeixi el risc que puguin mossegar a algú. Aquesta vacuna és obligatòria només en algunes comunitats. La vacuna de la ràbia cal repetir-la anualment.

   Si les fures entren en contacte amb altres animals de la casa o surten de forma regular a l’exterior, serà necessari establir també un protocol de desparasitació per evitar que agafin puces, paparres, cuca o altres paràsits.

   Un problema habitual de les femelles de fura no esterilitzades és que quan entren en zel (tenen la vulva inflada), si no s’aparellen amb un mascle, segueixen en zel durant setmanes o mesos de manera antinatural. El zel persistent produeix un nivell d’estrògens excessiu (hiperestrogenisme) que fa que les femelles deixin de menjar, s’aprimin i pateixin anèmies, amb freqüència mortals. Si s’observa que la femella té la vulva inflada més de 2-3 setmanes, convé portar-la al veterinari per tal de baixar-li el zel.

   Com hem vist, existeixen diferents raons per interrompre la secreció d’hormones reproductives a les fures, com són: prevenció de l’olor corporal, control de la reproducció, o parada del zel en femelles per evitar l’hiperestrogenisme. Això pot dur-se a terme mitjançant diferents mètodes, com l’extirpació quirúrgica dels ovaris (ovariohisterectomia) o testicles (orquidectomia), o bé l’ús de diferents fàrmacs injectables o implants que inhibeixen les hormones sexuals.

   L’esterilització quirúrgica és una pràctica molt estesa entre els criadors, que operen a les fures des de cadells, tot i que s’ha comprovat que això pot afavorir l’aparició de malalties de les glàndules adrenals d’adults. Per poder prendre la decisió més encertada en cada cas, aconsellem que ens consulti durant la visita, i així podem explicar-li els avantatges i desavantatges de cada opció, per tal que la seva fura rebi el millor tracte.

   Per altra banda, es desaconsella l’extirpació quirúrgica de les glàndules anals, que segueix sent una pràctica habitual en molts criadors industrials, ja que és un procediment agressiu que pot deixar seqüeles i que no contribueix gaire a controlar l’olor corporal.

   Les fures produeixen una secreció marró-negrosa a les orelles de manera normal, que convé anar retirant cada poques setmanes mitjançant un netejador òtic.

   El ritme de creixement de les ungles de les fures és molt ràpid, i la majoria de propietaris aprenen a tallar-les ells mateixos a casa, vigilant de no tallar la vena que hi ha a l’interior per tal que no sagni.

   A causa del seu caràcter inquisitiu i juganer, a les fures els agrada molt mossegar-ho tot. Amb freqüència s’observen fures que s’han empassat cossos estranys per accident, i això els pot causar obstruccions digestives. Per evitar problemes no se’ls ha de deixar a l’abast objectes de goma o amb trossets metàl·lics, plàstics, pinyols de fruita, espuma, etc. i escollir bé el tipus de joguina que se’ls ofereix.

 

Aquest article és només una introducció al correcte maneig i alimentació de les fures. Per a més informació acudeixin al nostre centre.

 

Els comentaris estan tancats.

C/ Rosselló, 274 | Barcelona 08037 | info@curemelsaltres.com |Contactar