La Fura

La fura (Mustela putorius furo) és un carnívor de la família dels mustèlids. És un animal solitari amb poc instint territorial. És descendent del turó silvestre europeu (Mustela putorius), que va ser domesticat fa més de 2.000 anys per a la caça de conills i el control de plagues de rosegadors. Recentment, s’ha popularitzat com a mascota, pel seu caràcter juganer i la seva mida petita. Té una esperança de vida de 5-8 anys. Els mascles solen ser més grans que les femelles. 

Alimentació

Les fures són carnívors estrictes, i necessiten una dieta rica en proteïna animal de qualitat, essent fins i tot més exigents que els gossos i els gats. El seu tracte intestinal és molt curt, fent necessari que la proteïna de la dieta sigui de molt bona qualitat per una absorció més eficient, i obligant-los a menjar sovint per evitar patir hipoglucèmies.  

La base de la dieta d’una fura ha de ser un pinso sec de qualitat específic per fures. Lamentablement, hi ha pocs pinsos bons per fures al mercat, però sí que hi ha moltes marques de pèssima qualitat. Un bon pinso per fures ha de tenir al voltant d’un 40% de proteïna bruta, i aquesta proteïna ha de ser d’origen animal. Els pinsos de qualitat, rics en proteïna animal, es poden deixar posats a lliure disposició, i la majoria de les fures consumeixen la quantitat que necessiten sense arribar a patir sobrepès. En canvi, els pinsos de baixa qualitat solen causar obesitat i problemes urinaris a les fures.  

Alguns criadors o fins i tot particulars, opten per una alimentació a base de carn crua, però convé advertir que aquest tipus d’alimentació suposa un risc de deficiències nutricionals i transmissió de malalties, si no es realitza de manera òptima. A això convé afegir, que les fures alimentades amb dietes toves desenvolupen més tosca dental i càries, essent necessari fer neteges dentals sota anestèsia de manera periòdica.  

Els canvis de dieta en fures han de dur-se a terme sempre gradualment, perquè els canvis bruscs solen causar diarrees.  

Opcionalment, es poden oferir petites quantitats de carn com a premi, tot i que s’aconsella la seva cocció prèvia, per reduir el risc de contraure patògens. Altres premis que es poden oferir són trossets de pernil dolç o gall d’indi cuit, així com ou batut de tant en tant. Tot i que les coses dolces els hi solen agradar bastant, només es poden donar en petites quantitats i de manera molt ocasional, ja que existeix el risc de potenciar l’aparició d’insulinomes (tumors de pàncrees).  

Sempre han de disposar d’aigua neta, preferentment en un abeurador de pipeta, per evitar que l’embrutin i bolquin el plat. L’aigua s’ha de renovar diàriament.  

Manteniment

Es poden mantenir en gàbies de barrots metàl·lics amb base de plàstic com les dels conills. Les gàbies han de ser tan espaioses com sigui possible, tot i que també es poden fer servir gàbies altes amb diversos nivells per augmentar la superfície útil. La separació entre els barrots de la gàbia no ha de ser molt gran, ja que són bons escapistes i passen per forats petits. La base de plàstic evita que en rascar el terra treguin el substrat fora.  

La gàbia pot col·locar-se tant dins com fora de casa. Si s’allotgen a l’exterior, han de disposar sempre d’una zona on resguardar-se de les temperatures extremes i altres inclemències meteorològiques. Convé evitar les zones amb corrents d’aire, altes humitats i canvis bruscs de temperatura. La ubicació de la gàbia en una zona exterior permet una millor ventilació, que l’animal gaudeixi de la llum solar i d’un cicle de llum natural, fent que la seva regulació hormonal i de la muda siguin òptimes. A més, s’ha vist que pot ajudar a prevenir l’aparició de problemes a les glàndules adrenals. Els animals allotjats a l’interior, és preferible que es mantinguin en habitacions sense calefacció i amb cicles naturals de llum, perquè les condicions artificials de llum i temperatura (simulant una eterna primavera-estiu) poden afavorir l’aparició d’alteracions reproductives i de la muda.  

Com a substrat es pot fer servir paper de diari, tovalloles o encenalls de fusta, tot i que solen remoure-ho tot. A la cantonera que utilitzen com a latrina es poden emprar substrats d’aglomerat de fusta o paper reciclat, especials per petits mamífers. Es desaconsella completament l’ús de serradures i sorra de gat perquè produeixen molta pols i poden causar problemes oculars i respiratoris. A més, la sorra de gat pot ocasionar obstruccions digestives en cas d’ingestió. 

En ser animals molt inquiets solen bolcar els plats del menjar i els abeuradors, per això s’aconsella fixar-los a la gàbia. Els abeuradors i menjadores haurien de netejar-se amb aigua i sabó almenys un cop per setmana, per evitar la proliferació de patògens.  

Les fures passen llargs períodes de temps dormint, i agraeixen disposar d’un o diversos llocs on poder fer-ho a gust. Se’ls pot posar un niu o caixa de fusta perquè el facin servir com a cau, i alguna hamaca o túnel on puguin amagar-se. En lloc d’això, també se’ls pot oferir una tovallola o manta perquè s’hi amaguin a sota.  

Les femtes i orina haurien de retirar-se diàriament de la gàbia per evitar que facin mala olor i no proliferin microorganismes patògens. La gàbia hauria de revisar-se regularment per retirar restes de menjar que puguin haver amagat, perquè si els consumeixen en mal estat, els poden causar problemes digestius.  

Les fures haurien de gaudir d’un temps fora de la gàbia per exercitar la seva musculatura, jugar i interaccionar amb els membres de la família. Com a mínim haurien de poder sortir un parell d’hores al dia. Aquests períodes de semillibertat haurien de ser sempre en una zona interior sota control, ja que fàcilment poden posar-se en forats perillosos, escapar-se o patir accidents inesperats. Durant aquests períodes s’ha d’evitar donar-los menjar perible, perquè tenen tendència a amagar-lo per menjar-se’l en un altre moment, i si els consumeixen passats uns dies, pot causar-los problemes digestius.  

Les fures desprenen una olor característica que pot arribar a ser desagradable per algunes persones. Aquesta olor la produeixen principalment les glàndules sebàcies presents a tota la seva pell. També tenen un parell de glàndules al costat de l’anus que en moments d’estrès poden deixar anar una secreció pestilent, però que no contribueix notablement a l’olor general habitual. L’olor es pot controlar parcialment amb banys i un sabó suau per gossos o gats, tot i que convé no fer-ho més d’un cop al mes, perquè se’ls resseca la pell, i s’estimula més l’olor corporal.  

Salut i patologies

Les fures acabades de comprar haurien d’assistir a una visita amb un veterinari especialitzat, per confirmar que es troben en bon estat de salut, i establir un pla de vacunacions i desparasitació.  

Les fures són molt sensibles al virus del brom caní, i un 95% dels animals que s’infecten es moren. Aquest virus és molt freqüent a la península Ibèrica i convé vacunar a les fures per evitar riscs. Inicialment, es realitzen 2 o 3 vacunacions separades 2-4 setmanes entre elles, i posteriorment només és necessari una revacunació anual. Moltes vacunes del brom elaborades per gossos poden ser inefectives o comportar riscs per les fures, de manera que convé ser aconsellat al respecte per un veterinari especialitzat. 

La vacunació contra la ràbia en fures és obligatòria en algunes comunitats autònomes i països, si més no, en els que no ho és, s’acostuma a recomanar posar-la en aquells animals que han de viatjar o que existeixi el risc que puguin mossegar a algú. La vacunació de la ràbia es repeteix anualment. 

Si les fures entren en contacte amb altres animals de la casa o surten de forma regular a l’exterior, és necessari establir també un pla de desparasitació, per evitar que puguin agafar puces, paparres, cucs i altres tipus de paràsits.  

Com s’ha mencionat anteriorment, l’olor de les fures la produeixen unes glàndules sebàcies repartides per tota la pell de l’animal, les quals estan controlades hormonalment per les hormones sexuals dels ovaris i els testicles. Si es vol reduir l’olor corporal, s’ha de realitzar castració/esterilització de l’animal, existint dues opcions, l’extirpació quirúrgica de les gònades (ovariohisterectomia o orquidectomia) o la castració química temporal amb l’ús de fàrmacs que inhibeixen les hormones sexuals (agonistes de la GnRH). Antigament, una pràctica molt estesa entre els criadors de fures, era l’esterilització quirúrgica dels cadells per reduir la seva olor, però s’ha vist que això pot afavorir l’aparició de malalties de les glàndules adrenals a l’edat adulta. Abans de prendre una decisió sobre la castració química o quirúrgica, és aconsellable consultar un veterinari especialitzat perquè pugui informar-lo sobre els avantatges i inconvenients de cada una d’elles, i així aconseguir un major benefici per la salut de la fura. 

Les femelles de fura no esterilitzades quan entren en zel (tenen la vulva inflada), mantenen el zel fins que no s’aparellen amb un mascle. Les femelles que no s’aparellen, poden patir intoxicació per les seves pròpies hormones sexuals (hiperestrogenisme) i patir anèmia, anorèxia, aprimament i altres problemes de salut que posen en perill la seva vida. Si s’observa que la femella té la vulva inflada durant més de 3 setmanes, convé portar-la al veterinari perquè li injectin hormones per baixar el zel. Si no es desitja fer-la criar anualment, s’aconsella la seva esterilització quirúrgica o química amb un implant hormonal subcutani.  

L’extirpació quirúrgica de les glàndules anals està desaconsellada, perquè és una intervenció agressiva que pot deixar seqüeles i no contribueix a controlar l’olor corporal.  

Les fures produeixen una secreció marró-negrosa a les orelles de manera normal, que convé anar retirant amb algun netejador òtic per gossos o gats, una o dues vegades al mes. 

El ritme de creixement de les ungles de les fures és molt ràpid i la majoria dels propietaris aprenen a tallar-les ells mateixos a casa, vigilant sempre de no tallar la vena que hi ha a l’interior per evitar que sagni.  

Pel seu caràcter inquisitiu i juganer, a les fures els agrada mossegar-ho tot. Amb freqüència s’observen fures que s’han empassat cossos estranys per accident, i això els hi pot causar obstruccions digestives. Per evitar fatalitats no s’ha de deixar al seu abast objectes de goma, plàstic tou, pinyols de fruita, espuma, o amb trossets metàl·lics, i convé escollir bé el tipus de joguina que se’ls ofereixen.  

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte maneig i alimentació bàsics de les fures, per a més informació acudeixi al nostre centre.