El Conill

Els conills domèstics són descendents del conill comú o europeu, Oryctolagus cuniculus. Originalment es trobaven distribuïts a tota la península Ibèrica, oest de França i nord d’Àfrica, tot i que actualment es troben també estesos a altres països. Tenen una esperança de vida d’uns 6-8 anys, arribant alguns als 10-12 anys. La selecció genètica ha creat moltes races de conills, amb diferents tipus de pèl (angora, rex,…), mida (toy, gegant de Flandes), i tipus d’orelles (belier). El pes adult pot variar molt, des d’1,2-1,5 kg per un conill nan a 2-3 kg d’un conill belier.  

Alimentació

La dieta incorrecta és la principal causa de malaltia en els conills mascota, per això si volem evitar-nos problemes de salut, és important que des del principi establim una bona alimentació. La dieta del conill hauria d’estar formada per:  

• Fenc: El fenc és una bona font de fibra i és la base de la dieta del conill. Ha d’estar sempre a disposició i en abundància. Els conills en llibertat consumeixen herbes seques en gran quantitat, especialment en les èpoques de sequera quan escassegen les fulles verdes. Les dents dels conills creixen contínuament durant tota la seva vida i necessiten mastegar durant molta estona perquè es desgastin correctament, essent aquesta una de les principals funcions del fenc. Una altra funció del fenc, és ajudar a mantenir una bona motilitat del sistema digestiu i eliminar correctament les boles de pèl (tricobetzoars). A més molts conills també utilitzen el fenc com a jas, permetent això mantenir una bona higiene de la gàbia. El fenc més adequat és el de les gramínies. Ocasionalment també es pot oferir fenc d’alfals, però només en quantitats moderades, perquè és més massa ric en proteïnes i calci. El mercat actual ofereix diferents tipus de fenc de gramínies (de festuca, civada,…) a vegades complementats amb pètals de rosa, camamilla o dent de lleó, que són perfectament adequats per als conills i rosegadors, i es poden anar canviant per oferir una major varietat a la dieta. 

• Verdures, fulles i herbes fresques, en definitiu VERD!!: Una altra part fonamental a la dieta dels conills la conformen les fulles verdes, com fulles de pastanaga, julivert, col, escarola, api, bledes, endívies, ruca, canonges, espinacs i altres plantes silvestres (dent de lleó, trèvols, brots de gespa i herba, etc.). Aquestes fulles verdes són una bona font de fibra, vitamines naturals i minerals, així com d’aigua. De tant en tant es pot oferir hortalisses variades en petites quantitats. És fals que les verdures provoquin diarrea, sempre que no es faci un canvi brusc de la dieta i l’animal disposi de fenc de qualitat. Als conillets joves, des de les 6 setmanes de vida se’ls pot començar a oferir petites quantitats de verdura, i anar-les augmentant progressivament. Prèviament, és aconsellable portar al conillet a revisar al veterinari, per assegurar que està en bon estat de salut i no té paràsits que puguin facilitar l’aparició de diarrees. Convé evitar els aliments rics en sucres (carbohidrats) com ara la fruita, la pastanaga, els cereals, la patata, el moniato,…  

• Pinso: El pinso ha de ser en grànuls (extrusionat) o bastonets (pelletitzat) i no ha de tenir llavors ni cereals afegits. A la composició hauria de figurar un mínim de 20% de fibra o cel·lulosa, i un màxim de 16% de proteïna. En generals és preferible una marca envasada que una a granel. A partir dels sis mesos el conill ja no creix més, i el pinso ha d’oferir-se de manera racionada: una cullerada sopera per cada kilogram de pes del conill al dia, és més que suficient per animals adults. En femelles gestants / lactants o animals en creixement o malalts es pot incrementar aquesta ració. Tot i que pot semblar que es quedin amb gana, no hem de preocupar-nos, ja que sempre disposen de fenc per menjar. Si ens passem amb la quantitat de pinso, el conill consumirà menys fenc del que li convé i com a conseqüència patirà problemes de salut. (obesitat, patologies dentals, hipomotilitat gastrointestinal,…). 

L’aigua neta ha d’estar permanentment disponible. Els abeuradors d’ampolla són els més adequats, tot i que s’han de netejar sovint, ja que es poden obstruir i l’aigua es contamina. No s’aconsella l’ús de plats per l’aigua, perquè s’embruta fàcilment, els tomben amb el moviment i poden produir dermatitis humides a la papada.  

Mai es pot canviar de manera sobtada la dieta, fins i tot quan sigui per millorar-la. Convé començar amb petites quantitats d’aliments nous i anar incrementant a poc a poc en les setmanes successives. Si es vol oferir una marca de pinso nova, convé començar barrejant-lo amb la marca anterior, incrementant a poc a poc la proporció del nou pinso. Els animals joves i els acabats de comprar són especialment sensibles als canvis bruscs de dieta. És bo acostumar-los de joves a una dieta variada, perquè de grans la seva acceptació serà més difícil.  

Als comerços es troben moltes llaminadures riques en greixos i sucres, que tot i estar camuflades en forma de complements beneficiosos, solen desequilibrar la dieta. El pa i les galetes també es desaconsellen, tot i que existeix el fals mite de què el pa sec ajuda a desgastar les dents. S’ha de buscar llaminadures riques en fibra, o bé oferir petites quantitats d’herbes fresques o seques que els agradin (com dent de lleó).  

Manteniment

Els conills poden allotjar-se tant en instal·lacions interiors com exteriors. Tot i que són relativament resistents al fred i a la vida a l’aire lliure, si es mantenen a l’exterior, convé que sempre disposin d’una zona protegida de les inclemències meteorològiques (pluja, vent, fred, calor,…), i convé acostumar-los des de la primavera. Mai deixar-los a ple sol, ni dins d’un cotxe sense ventilació, ja que fàcilment poden patir cops de calor.  

La mida mínima de la gàbia hauria de ser d’uns 0,8 m², tot i que com més espaiosa sigui, millor. Han de sortir cada dia unes hores per fer exercici, sempre sota vigilància perquè no es puguin fer mal. Com a jas de la gàbia es pot fer servir aglomerats vegetals o de paper, palla, fenc o sorra vegetal. Es desaconsella completament l’ús de serradures en pols o sorra per gat, ja que produeixen molta pols i poden causar rinitis i conjuntivitis. A més la sorra  per gat és molt erosiva per les potes, i si se l’empassen, els pot causar obstruccions gastrointestinals. El jas s’ha de canviar un parell de cops per setmana, tot i que pot ser necessària una major freqüència a les èpoques de calor.  

Sempre se’ls ha d’oferir un niu o una zona on puguin amagar-se (tub, cova,…), perquè s’estressen amb facilitat, i un refugi els ofereix seguretat. Com a material per al niu és preferible l’ús de materials vegetals com la palla o el fenc.  

Els conills són animals nets que no necessiten banys, i a més el bany els estressa molt. Només en cas que sigui realment necessari, es pot netejar amb tovalloletes per nadons o fins i tot en una palangana amb una mica d’aigua tèbia i sabó per animals, vigilant no mullar-los el cap ni les orelles i que no es puguin fer mal a la columna. Un cop acabat el bany, se’ls ha d’eixugar bé amb una tovallola i després deixar-los en un ambient càlid fins que estiguin completament secs. Si es decideix utilitzar l’assecador per acabar d’assecar-los, vigilar sempre de no cremar-los. Sí que és recomanable raspallar al conill de manera regular per ajudar-los a eliminar el pèl mort i que no es facin nusos.  

Als conills no els agrada que els aixequin del terra, ja que se senten insegurs. Si se’ls ha d’agafar en braços, el millor és fer-ho amb una mà sota del pit i una altra per sota les extremitats posteriors, però sense agafar-les, només perquè noti que no es queden penjades a l’aire. Mai hem d’agafar-los per les orelles, la pell de la nuca o només per les potes posteriors, ja que una manipulació incorrecta pot causar traumatismes espinals o fractures de les potes. 

Comportament

Els conills són animals gregaris i viuen en grups en llibertat. Dins de cada grup s’estableixen jerarquies, i els animals més dominants aconsegueixen els millors nius, les millors parelles, menjar primer,… Per demostrar la jerarquia es produeixen petites baralles, i els animals més dominants pugen sobre dels submisos com si els cobrissin.  

A més cada grup defensa el seu territori davant d’altres conills aliens al grup, amb atacs agressius. Algunes femelles són especialment agressives quan intenten defensar el seu niu. Els conills marquen el territori mitjançant unes glàndules que tenen a la barbeta i la zona ano-genital, fregant aquestes parts del cos a sobre d’algunes superfícies. A més també poden marcar el territori amb petites muntanyetes de femtes i orina ruixada en esprai.  

Aquests comportaments de marcatge i agressivitat apareixen generalment a la maduresa sexual (al voltant dels 6 mesos d’edat a la temporada de primavera / estiu) i poden tornar-se un problema en algunes mascotes. Per prevenir i reduir aquests problemes, pot ser aconsellable l’esterilització / castració de la mascota quan són joves (abans d’1 any).  

Salut i patologies

És recomanable realitzar un mínim d’una visita anual a un veterinari especialista per fer un examen complet de l’animal i avaluar el correcte estat de salut. S’aconsella la vacunació contra la Mixomatosi i la Malaltia Vírica Hemorràgica 1 i 2, dues malalties víriques endèmiques freqüents en conills salvatges a la península Ibèrica. La mixomatosi es pot transmetre per picada de mosquit, per això és especialment important extremar les precaucions durant els mesos de calor. Durant la visita amb el veterinari, també es valorarà la necessitat de dur a terme algun tractament preventiu de desparasitació per aquells animals que entrin en contacte amb altres animals o tingui accés a zones exteriors on puguin contraure paràsits.  

Alguns animals poden fer mal amb les ungles, ja que en captivitat no disposen d’un substrat abrasiu amb el qual desgastar-les, i els creixen massa. A més les ungles llargues es poden trencar amb facilitat amb algun salt o moviment brusc i sagnar en abundància. Les ungles es poden retallar periòdicament al veterinari, o inclús ho pot fer a casa el mateix propietari. Si el propietari no ho ha fet mai prèviament, és aconsellable que demani al veterinari que li ensenyi a fer-ho. El tall s’ha de fer sempre amb cura i vigilant no tallar la part rosada de dins l’ungla, ja que això els causaria dolor i hemorràgies.  

L’orina del conill pot contenir un fons de cristalls blanquinosos o bé presentar de forma normal un color ataronjat o vermellós, a causa de pigments metabòlics que s’oxiden. Aquesta coloració no ha de confondre’s amb la presència de sang a l’orina, i en cas de dubte convé consultar al veterinari. És recomanable esterilitzar les femelles abans de l’edat d’1,5 anys, ja que la incidència de tumors i infeccions de l’aparell reproductor és molt alta, propera al 70% a partir dels 4 anys.  

Si un conill deixa de menjar durant més de 24 hores, pot acabar en una situació irreversible de lipidosi hepàtica i finalment la mort. És preferible portar-lo al veterinari abans que passin 12-24h perquè l’examini i ens pugui dir què li passa, i així evitar problemes majors.  

Com s’ha mencionat anteriorment, una dieta incorrecta pot causar molts problemes de salut als conills. Una dieta basada exclusivament en pinso, sol ser la causa de problemes d’obesitat, de sobrecreixement de molars (maloclusió molar), obstrucció gastrointestinal per boles de pèl (tricobetzoars) i pedres al tracte urinari (urolitiasis).  

La informació descrita en aquest article és un breu repàs sobre el correcte manteniment i alimentació bàsics dels conills, per a més informació vingui al nostre centre.